Pelé, Romàrio, Ronaldinho... Avui Déus, ahir esclaus

Ronaldinho, Adriano, Cafú, Robinho,... Molts dels actuals jugadors de la seleçao, la selecció brasilera de futbol, són negres i això no suposa cap problema per als seus seguidors. De fet, ni s’ho plantegen. És vist com una cosa normal, ja que el Brasil, amb més de 80 milions de persones negres, és el segon país del món en nombre de població negra, només superat per Nigèria, amb gairebé 135 milions d’habitants. Ara bé, aquesta situació de normalitat no sempre ha estat així.

El futbol va arribar al Brasil el 1894 de la mà de Charles Miller, fill de pare escocès i mare brasilera amb ascendència anglesa, que va portar les primeres pilotes després d’haver estudiat a Anglaterra. I el primer partit es va disputar a Sao Paulo només un any més tard. Des del primer moment, però, el futbol es va convertir en un esport elitista –como ho eren el rem i les curses de cavalls- restringit a clubs de l’aristocràcia i l’alta societat (l’elit metropolitana brasilera). Els primers equips van ser formats per fills de les famílies benestants, molt sovint educats a Europa, i eren restringits als socis. No s’acceptaven persones d’altres classes socials i, per tant, els negres sempre quedaven exclosos. Cal recordar que al Brasil l’esclavitud s’acaba el 1888. Durant la primera dècada del segle XX, es va iniciar un cert procés de vulgarització i expansió del futbol, tot i que es van mantenir les distàncies socials. Així doncs, l’aristocràcia jugava als clubs i el poble al carrer. Fins i tot, els equips entrenaven en horari laboral, de manera que només hi poguessin participar els aristòcrates que no treballaven.

El 1904 es va fundar el Bangú Athletic Club per un grup d’anglesos que dirigien una fàbrica de teixits a Rio de Janeiro, la Companhia Progresso Industrial do Brasil. Un any després de la seva creació es va convertir en el primer club brasiler que admetia jugadors negres. Era l’equip de la fàbrica i no de les elits socials. Només deu anys després ja s’havien invertit els papers i els operaris intentaven aprendre a jugar a futbol per ser contractats a la fàbrica. L’1 de maig de 1907, però, la Lliga Metropolitana, l’entitat que dirigia el futbol a Rio de Janeiro, va decidir, per unanimitat, prohibir el registre de jugadors negres. El Bangú, en desacord amb aquesta discriminació, es va retirar de la competició fins el 1909. I va ser a partir d’aquest moment que es van començar a produir situacions grotesques i humiliants, ja que molts jugadors negres intentaven passar per un procés d’esblanqueïment per poder jugar. És el cas del jugador Carlos Alberto del Fluminense –el club més elitista i aristocràtic de Rio de Janeiro– que amagava que era negre maquillant-se amb ‘pols d’arròs’. El 1914, però, en un partit de la Lliga Metropolitana contra l’Amèrica, el maquillatge se li va començar a escórrer i, a partir d’aquell dia, la torcida (afició) adversària anomenava, despectivament i amb to burlesc, pó-de arroz al Fluminense. També hi va haver el cas, entre molts altres, del llegendari Arthur Friedenreich, fill de pare alemany i de mare brasilera, que s’allisava el cabell abans de cada partit. I a diferència del que passa en l’actualitat, el 1921 la seleção va anar a l’Argentina per disputar el Campionat Sud-americà i el president de la República, Epitácio Pessoa (1919-1922), va interferir contra la presència de jugadors negres i mulatos per evitar “un desgast innecessari de la imatge del Brasil”. D’altra banda, el 1915, es va viure una situació de segregació racial a Rio Grande do Sul, quan es va fundar el campionat conegut popularment com ‘La Liga de la Canela Preta’ a Porto Alegre, format exclusivament per jugadors negres que no eren acceptats en els clubs tradicionals de la capital gaucha. Com podem veure, doncs, els exemples són nombrosos.

Malgrat el racisme existent, els dos primers grans ídols de masses al Brasil van ser jugadors negres: Arthur Friedenreich (dècada 1910) –l’únic negre que va formar part de la primera selecció brasilera, el 1914- i Leonidas da Silva (dècada 1930), batejat com el ‘Diamante Negro’. Cap a 1920 el futbol va començar a ser un esport de masses. L’èxit de Friedenreich va servir com a exemple perquè els afeccionats exigissin la victòria del seu equip, independentment de la raça dels jugadors. Els futbolistes negres van anar guanyant espai, sobretot, per les seves qualitats. I el 1923 va ser l’any del canvi. El Clube de Regatas Vasco da Gama –entitat de la colònia portuguesa– va pujar a la Primera Divisió de la Lliga Metropolitana de Rio. Tenia un equip format per jugadors blancs, negres i mulatos, seguint amb la tradició portuguesa de mestissatge, i contra tot pronòstic va guanyar el campionat l’any del seu debut. Cal tenir en compte, però, que si el Vasco acceptava jugadors negres era només per la seva qualitat. Entre un blanc i un negre, preferia el jugador blanc. El negre era contractat per la necessitat de guanyar. D'altra banda, els clubs tradicionals van considerar que aquell triomf trencava l’status quo. I, l’1 de març de 1924, els clubs tradicionals van abandonar la Lliga Metropolitana i van fundar l’AMEA (Associação Metropolitana de Esportes Athléticos) basant-se en la discriminació racial i social. Exigien que els clubs tinguessin camp propi (una forma d’impedir la presència del Vasco en un primer moment); i s’obligava que els jugadors siguessin amateurs al 100%: l’esport per l’esport només era una cosa pels rics. Un cop admès el Vasco (1925), es va crear la Comissão de Sindicância que s’encarregava de vigilar que els jugadors del Vasco no fossin professionals i que estiguessin en el seu lloc de treball, amb visites sorpreses a les empreses de la colònia portuguesa. A més, es va obligar a que els jugadors sabessin llegir. Ara ja no n’hi havia prou amb saber escriure el nom, com s’exigia fins llavors, sinó que era necessari omplir la fitxa d’inscripció sencera. (Una mesura per evitar que els jugadors negres, majoritàriament analfabets, poguessin jugar). Clubs com el Vasco van haver de fer classes particulars d’alfabetització als seus jugadors. Així, doncs, d’alguna manera l’AMEA es va sortir amb la seva.

El 1933, però, el futbol es va professionalitzar, malgrat que l’AMEA seguia mostrant-se reticent per connotacions de discriminació racial. Fins llavors es vivia una situació encoberta de fals professionalisme en què els jugadors només rebien primes i no salaris. Una situació que només perjudicava els jugadors negres i alguns d’ells, com Fausto dos Santos -conegut com la ‘Maravilha Negra’- i el porter Jaguaré Becerra del Vasco, castigats per aquesta situació van decidir marxar a jugar a l’estranger. I el 1931 van fitxar pel Barça amb l’objectiu de millorar les seves condicions econòmiques. Els clubs brasilers van perdre molts jugadors que van anar a Buenos Aires, Montevideo i, sobretot, a Itàlia. Però, definitivament, el 23 de gener de 1933 es va fundar la Lliga Carioca implantant la professionalització dels jugadors. El primer campió d’un torneig professional a Rio va ser el Bangú amb un equip format per vuit jugadors negres i mulatos. I uns anys més tard, el 1952, el Gremio de Porto Alegre, l’equip d’on va sortir Ronaldinho, va acceptar el seu primer jugador negre amb la contractació del mític Tesourinha.

Amb els anys, doncs, la situació s’ha anat normalitzant i gran part d’aquest procés ha estat gràcies a Pelé, que va marcar un punt d’inflexió en el paper del negre en el futbol brasiler. Va aconseguir una veritable democràcia racial i la cohesió social. No perquè fos un activista, que mai ho ha estat, sinó per la seva inqüestionable qualitat i l’orgull que mai ha amagat dels seus orígens.

Jordi Vera Garcia (Article publicat al Món en directe de http://www.directe.cat/)

Potser Zweig tenia raó?

El 1941, només un any abans de suïcidar-se, Stefan Zweig, un dels intel·lectuals més destacats de l’Europa del segle XX, va escriure el seu llibre Brasil, un país de futur, en què ressaltava les grandeses del gegant llatinoamericà i el situava com el país del futur. Malauradament, aquesta tendència no ha deixat de repetir-se durant tota la història del país, que ha esdevingut l’eterna esperança del futur, tot i que d’un futur que mai ha acabat d’arribar. Ara, però, sembla que s’han posat definitivament les bases perquè el país emprengui el vol que l’ha de portar a les cotes més altes del panorama internacional. Actualment, el Brasil ja s’ha convertit en la potència regional de l’Amèrica Llatina i en un dels països emergents amb més solidesa. Sembla, doncs, que el transatlàntic brasiler, a què sempre fa referència el seu president Luiz Inácio Lula da Silva, comença a agafar un bon ritme, després d’haver-se redreçat definitivament. Un transatlàntic que quan comenci a córrer serà imparable i per ara les xifres del rumb són espectaculars.

El Brasil ha experimentat un creixement sostingut els últims 19 trimestres i, durant el passat, l’economia va créixer un 6%. Ara bé, la clau de l’esperança és que aquest creixement ha estat redistribuït i no s’ha traduït en un augment encara major de les desigualtats ja existents al país, com havia succeït sempre. Segons dades de la Fundació Getúlio Vargas, el Brasil ha passat de tenir 5,6 milions d’indigents el 2002, quan Lula i el PT van guanyar les eleccions per primera vegada, als 3 milions de l’actualitat. A més, però, el govern està aconseguint el més difícil, modificar l’estructura econòmica de la societat, creant un important coixí de classe mitjana que ajudarà a estirar encara més l’economia. L’Institut de Polítiques Econòmiques Aplicades ha publicat que, per primera vegada en la història del Brasil, la classe mitjana representa el 51,8% de la població activa, el que suposa una de les notícies més esperançadores, ja que –segons els economistes- aquest fet pot comportar un canvi qualitatiu molt important en el consum. Per últim, cal destacar que la pobresa ha caigut del 34,93% al 25,16% en només sis anys, segons dades de la Fundació Getúlio Vargas.

A tot això, cal afegir la troballa d’un dels jaciments de petroli més grans del món, que Petrobras va fer a les costes del Brasil ara fa només un any. Un petroli, que segons el govern, pot comportar un creixement sostingut de 15 anys, ja que a més de la riquesa directa que suposa la seva extracció, es pretén que, d’aquí a molt poc, les plataformes que fins ara s’exportaven des de Noruega i Singapur es construeixin al Brasil. Per tant, el mercat intern haurà d’assumir la fabricació de trepants, vaixells, canonades, sondes, etc, amb el que tot això pot comportar. Per això, amb el primer pot de petroli extret d’aquest pou a les mans, Lula es mostrava exultant: “He vist amb els meus ulls i sentit a les meves mans el petroli que s’ha començat a produir. Aquest és un dels enllaços més simbòlics en la vida d’aquest país: l’obertura d’un pont directe entre la riquesa natural i l’eradicació de la pobresa”. I després va afegir: “Canviarem la història d’aquest país”.

Malgrat tot, sembla que el Brasil no ha pogut escapar de la crisi, tot i que disposa d’un sistema financer força sòlid. Les caigudes continuades a la borsa de Sao Paulo, Bovespa, han suposat una pèrdua de més d’1,05 bilions de reals (uns 300.000 milions d’euros) per a les empreses brasileres, el que representa una caiguda del 50% de la seva capitalització. Sembla, doncs, que amb la crisi el Brasil creixerà menys (no arribarà al 5% esperat) tot i que seguirà creixent com a mínim un 2,5%, és a dir, que no hi haurà recessió. Els fonaments de l’economia són sòlids i l’estat disposa d’unes reserves de 200.000 milions de dòlars. A més, el país compta amb una exportació de productes molt diversificada i només un 20% d’aquesta depèn dels EUA. Finalment, per fer front a la manca de crèdit, que podria comportar problemes majors, el govern de Lula ha aprovat, amb caràcter d’urgència, diverses mesures. La més important és la que autoritza al Banco do Brasil i a la Caixa Económica Federal a comprar accions i participacions d’institucions financeres privades amb seu al Brasil, la qual cosa equival a poder nacionalitzar bancs privats. A més, la mesura també preveu la possibilitat de poder comprar immobiliàries amb problemes. Per tant, la crisi afectarà el país, però no impedirà que el transatlàntic segueixi avançant.

En definitiva, i malgrat la difícil situació econòmica mundial, tot sembla indicar que ara sí que s’han assentat les bases perquè el Brasil esdevingui el país del futur, com ja va predir Stefan Zweig ara fa gairebé 70 anys. La realitat, doncs, està demostrant que potser Zweig tenia raó.

Jordi Vera Garcia (Article publicat al Món en directe del http://www.directe.cat/)

El transatlàntic brasiler comença a redreçar-se

Quan Luiz Inácio Lula da Silva va arribar al poder el 2002, comparava el Brasil amb un transatlàntic en marxa, en el qual qualsevol canvi de rumb, qualsevol moviment, seria inevitablement lent i costós. Les darreres dades sobre pobresa ens indiquen que el transatlàntic està agafant el camí correcte, si més no en aquest aspecte. Més de 6 milions de persones han creuat la línia del llindar de la pobresa durant el 2006. Segons un estudi de la Fundació Getulio Vargas (FGV), la població que viu en la misèria absoluta -és a dir, amb uns 125 reals al mes- representaven el 19,31% del total l'any 2006. Ara, ja són el 15%. Sembla, doncs, que la pobresa al Brasil perd terreny. Es tracta dels índex més baixos dels últims 15 anys.

Una altra de les dades interessants de l'estudi és la reducció de la desigualtat. La renda del 10% més ric del país ha crescut un 7,85%; en canvi, la de la base de la piràmide de població -el 50% més pobre- ha augmentat un 11,99%. Una dada insuficient, tenint en compte els índex del país, però al mateix temps molt esperançadora.

La tasca i l'esforç dels dos últims presidents del país, Fernando Henrique Cardoso i Luiz Inácio Lula da Silva, són la clau de la reducció, segons Marcelo Neri, autor de l'estudi. Així doncs, els mandataris formen part d'un mateix procés històric, en el qual Cardoso va estabilitzar l'economia, va universalitzar l'educació, va iniciar els primers programes per combatre la pobresa i va invertir en salut. El govern de Lula per la seva banda, ha continuat el llegat anterior i, sobretot, ha intensificat amb firmesa els programes socials, fent-los arribar a molta més gent i incloent moltes persones dins del sistema.

L'actual situació del país no és la ideal, però sembla que s'estan posant els fonaments per agafar la direcció correcte. Els rumbs neoliberals van fracassar, contenint una inflacció que es disparava, però generant importants índexs de desigualtat. Potser la direcció actual, amb més justícia social i programes per combatre la pobresa, és la que portarà el Brasil a bon port. Caldrà esperar, doncs, a veure el rumb final del transatlàntic brasiler.

Jordi Vera Garcia (Article publicat al Món en directe de http://www.directe.cat/)

La desigualtat del futur

El Brasil és un país enormement desigual. La majoria de la població viu per sota del llindar de la pobresa; i aproximadament un 15%, en la pobresa absoluta (amb menys de 40€ al mes). I, d’altra banda, gairebé el 12% de la població major de 15 anys és analfabeta.

L’actual sistema educatiu brasiler presenta una estructura “en creu” poc habitual a la resta del món occidental. De fet, l’ensenyament elemental de qualitat és privat; i, en canvi, les millors universitats són públiques. En altres paraules, la majoria dels nens tan sols poden accedir a escoles públiques, on els nivells formatius resulten tan insuficients que rarament poden superar el vestibular –la prova d'accés equivalent a la sel·lectivitat- i entrar a les bones universitats; s’han de resignar a intentar matricular-se en institucions universitàries privades de menys qualitat que –per acabar-ho d’adobar– difícilment es poden pagar. Mentre que, en contraposició, els fills de les famílies adinerades estudien en escoles privades, des d’on poden accedir sense gaires problemes a la universitat pública. De tal manera que, en aquesta societat tan complexa, el sistema educatiu consolida les injustícies del passat i posa els fonaments de les desigualtats del futur.

Aquesta setmana, per exemple, s’ha fet públic un estudi de l'OCDE (la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), on es posa de manifest aquesta paradoxa. D’una mostra de 34 països occidentals, Brasil és qui menys gasta en educació. Anualment, hi destina una mitjana d’uns 1.303$ per estudiant (des de primària fins a la universitat). Molt lluny dels 7.527$ per càpita del conjunt de la mostra analitzada; i, òbviament, molt inferior als 13.458$ anuals invertits en cada luxemburguès, el país que més gasta en els seus estudiants.

En canvi, les dades són del tot diferents quan ens fixem en la despesa universitària. En aquest àmbit, amb 9.019$ anuals per estudiant, el Brasil està al nivell d’Irlanda i de l’Estat espanyol; i per davant de Mèxic, Portugal, Itàlia i Nova Zelanda. En altres paraules, l’estudi confirma l’estructura “en creu” d’aquest sistema educatiu, que retroalimenta la desigualtat de la societat brasilera, facilitant l’accés a la universitat de qualitat només a aquells que han pogut pagar una bona educació primària privada.El futur del Brasil, doncs, passa necessàriament per invertir en un sistema escolar públic de qualitat, que garanteixi igualtat d’oportunitats i vies adequades de promoció social i professional. Sens dubte, a la ultraliberal economia brasilera, l’expansió de l’estat del benestar (almenys en l’àmbit educatiu) pot ser un dels principals motors del creixement econòmic del futur. Encara més, com demostra l’experiència a la resta del món occidental, aquest creixement tan sols podrà ser sostingut, si es fonamenta en un sistema educatiu de qualitat. L’ensenyament és una eina imprescindible per avançar cap a una societat més pròspera i més justa.

Jordi Vera Garcia i Oriol Junqueras (Article publicat al diari El Punt)

Entre el comerç i la salut

Aquesta setmana, el Brasil s’ha convertit en el primer país de l’Amèrica Llatina –i un dels primers del món- en trencar la patent d’un fàrmac, tal com permet l’Organització Mundial del Comerç des de 2001. El president del país, Luiz Inácio Lula da Silva, ha signat un decret pel qual declara nul·la la patent retroviral que tenia la transnacional Merck Sharp & Dohme (MSD) en territori brasiler. En paraules del mateix Lula, entre el comerç i la salut, el Govern ha preferit triar la segona opció.

La decisió s’explica pels alts preus que imposava la transnacional MSD al Brasil, al cobrar 1,59 dòlars per unitat de l’Efavirenz –el retroviral subministrat. El mateix laboratori ven el medicament a Tailàndia per només 0,65 dòlars la unitat. Així, davant d’aquesta diferència de preu i de la incapacitat per arribar a un acord satisfactori amb la farmacèutica, el Govern ha trencat la patent –llicència de venta- i ha decidit importar un genèric del medicament de l’Índia. El país asiàtic ofereix el fàrmac a 0,45 dòlars la unitat.

A Brasil hi ha gairebé 200.000 persones infectades pel virus de la sida i, actualment, reben els retrovirals proporcionats per l’Estat unes 75.000 persones. Això suposa una despesa anual de 43 milions de dòlars. Ara, gràcies a l’acord amb l’Índia, el Brasil reduirà aquesta despesa en uns 30 milions de dòlars i en 237 milions fins el 2012, any en què finalitza la patent. Aquesta nova situació, doncs, contribueix a progressar encara més en l’actual projecte de lluita contra la sida. En vuit anys, s’ha passat de 2.500 persones que reben el medicament a les 75.000 actuals.

La decisió pot marcar un abans i un després en la lluita per l’accés als medicaments fonamentals, ja que altres estats poden seguir les passes del Brasil. El país llatinoamericà fa anys que s’ha situat al capdavant en aquesta qüestió. De fet, aquest mateix dimarts, la Fundació Bill Clinton ha signat dos acords amb empreses farmacèutiques índies i ha aconseguit la reducció del preu dels medicaments a 66 països subdesenvolupats.

Ara bé, aquesta no pot ser l’única solució, ja que accions així poden desincentivar la inversió de les empreses en investigació i privar-nos de nous medicaments. Així, doncs, si els estats creuen que les empreses abusen de la seva posició als mercats, s’haurien de plantejar un increment en la despesa pública destinada a la recerca i a la innovació. En altres paraules, els estats han de ser conscients que disposen de moltes eines –com, per exemple, les universitats- i no només de la ruptura de la seguretat jurídica de les activitats empresarials.

En qualsevol cas, no podem oblidar que actualment hi ha comptabilitzats més de 40 milions de persones infectades amb el virus de la sida a tot el món, de les quals la gran majoria –més d’un 85%- viuen en països subdesenvolupats i, per tant, no tenen accés als medicaments.

Jordi Vera Garcia i Oriol Junqueras (article publicat el diari El Punt)

L’MST es mostra exigent amb el govern de Lula

Després de la reelecció de Luiz Inácio Lula da Silva com a president del Brasil, l’MST –un dels actors més destacats en aquesta reelecció- exigeix un pas endavant al govern en la lluita per la reforma agrària.

El Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra (MST) sorgeix a principis dels anys 80, quan el país es comença a obrir a la democràcia -després de vint anys de dictadura- i el sistema capitalista està patint una important contradicció interna, la població del país lluita per poder viure al camp. A més, cal destacar que la terra al Brasil històricament ha estat concentrada en molt poques mans. En l’actualitat, l’1% de propietaris disposa del 44% de les terres del país. La majoria d’aquests fazendeiros –tal com se’ls anomena en alguns llocs- han d’utilitzar avionetes per poder passejar-se per les seves finques; i, fins i tot, hi ha dos latifundistes amb propietats de més de 6 milions d’hectàries.

Ara bé, l’MST, no és el primer moviment que lluita per la terra en aquest país, sinó que té un seguit de referents. Durant el segle XIX, els negres i les comunitats indígenes, que han pogut fugir de l’esclavitut o sobreviure fins a la seva abolició, formaven quilombos. Petits grups de persones lliurament associades, que es dedicaven a treballar i a protegir la terra contra els bandeirantes i els colonitzadors blancs. A principis del segle XX, sorgeixen alguns moviments que segueixen els seus líders carismàtics: Canudos (Antonio Conselheiro), Contestado (José María) i el Cangazo (Lampiao). Més tard, apareixeran diversos moviments en escena influenciats pel marxisme, com la Unió de Llauradors i Treballadors Agrícoles del Brasil (ULTAB) i el Moviment dels Agricultors Sense Terra (MASTER).

Cap a 1964, quan l’exèrcit treu del poder el president Goulart tots aquests moviments seran desarticulats i els seus principals líders assassinats o exiliats. L’any 1984, però, d’entre les activitats del MASTER, que ja ocupava terres en grups de vàries desenes de famílies, acaba neixent l’MST. Des de la seva creació i a través d’aquesta mena d’accions, el moviment ha aconseguit terres per més de dues-centes mil famílies, mentre que un nombre similar està en assentaments arreu del Brasil. Simplement reclamen el que diu la Constitució brasilera de 1988, tota aquella terra improductiva és vulnerable a la reforma agrària i pot ser expropiada per l’Estat, pagant les imdemnitzacions corresponents als seus propietaris, i repartida perquè pugui ser treballada. I, davant de la passivitat del sector públic en front dels grans propietaris, l’MST opta per ocupar i treballar les terres, pressionant -així- el govern per a que les expropiï. Quelcom similar es produeix en els àmbits urbans amb l’ocupació de terrenys per a construir-hi vivendes.

Ara bé, el que determina que una terra es pugui expropiar és l’índex de productivitat. Segons la Constitució Federal brasilera aquests índexs s’han d’actualitzar cada deu anys, tot i que l’última modificació va ser el 1976. L’MST vol que s’actualitzin aquests índexs per determinar quina és la quantitat de terra improductiva del país i, per tant, vulnerable de l’expropiació. José Batista, integrant de la direcció nacional del moviment, explica un dels objectius que exigeix el moviment en aquest sentit: “Proposem l’actualització dels índex de productivitat, cosa que el govern no té el coratge de fer des de fa 30 anys. És urgent revisar aquestes xifres, per augmentar les forces productives del Brasil”.

En les passades eleccions presidencials, l’MST, com també van fer altres moviments socials, va decidir donar suport al candidat del Partit dels Treballadors (PT) en la segona volta per derrotar Geraldo Alkmin, el candidat neoliberal i conservador. Gràcies a aquest i d’altres suports, Lula, amb 58 milions de vots, s’ha convertit en el president més votat de la història en democràcia, en superar els 53 milions que va rebre Ronald Reagan el 1984. Ara bé, com explica Joao Paulo Rodríguez, integrant de la coordinació nacional del moviment, aquest suport no va ser incondicional: “No vam dipositar cap aval ni cap xec en blanc al govern Lula. El nostre vot va ser un vot crític, d’autonomia”. A més, cal destacar que, en el seu suport públic i en la demanda del vot durant el període electoral -des del juliol a l’octubre de l’any passat-, l’MST va reduir el nombre d’invasions de terra per no perjudicar la reelecció del president. Durant els quatre mesos que va durar aquest període, es van portar a terme 47 invasions de terra, a diferència de les 76 en el mateix període del 2005 o les 85 de 2003.

Després de les eleccions, però, el Moviment ha retornat a les invasions i espera que el govern endegui les mesures que permetin avançar en aquesta lluita. L’MST defensa una ruptura amb la política econòmica neoliberal i, sobretot, un enfrontament amb els poderosos interessos dels que monopolitzen les terres –rurals i urbanes-, les comunicacions i el sistema financer. Els Sense Terra no estan en contra del govern, sinó de les polítiques que està portant a terme. José Batista explica aquesta posició: “La nostra lluita és independent del govern. No va en contra d’aquest, sinó en contra del model que està establint”.

Dificultats contextuals
Des de la seva constitució el 2003, el govern de Lula transita fent equilibris entre l’economia més ortodoxa i les polítiques socials. És un govern format per una coalició de forces polítiques molt diverses, que varien des de la centre dreta fins a l’esquerra més tradicional. Un executiu amb ministres neoliberals, com l’exministre d’Hisenda Antonio Palocci; i amb dirigents de destacat caràcter esquerranòs com l’exministre de Desenvolupament Agrari, Miguel Rossetto. Rossetto va militar a la CUT (Central Única de Treballadors), un dels sindicats més importants d’Amèrica Llatina, i va ser un dels fundadors del PT.
Ha estat un mandat ple de contradiccions, on Lula ha volgut seguir les directrius econòmiques de les organitzacions internacionals (Banc Mundial, FMI…) i, al mateix temps, tirar endavant polítiques socials que permetessin reduir les grans desigualtats del país. Frei Betto, dominic que va assessorar Lula i va ser coordinador del Programa Fome Zero, ha arribat a titllar el govern d’“esquizofrènic”, fent referència a aquestes grans contradiccions internes.

Una altra de les dificultats a la qual s’ha d’enfrontar el moviment dels sense terra és la gran força i influència que tenen els latifundistes, que a més tenen el poder judicial com a aliat. Gilvânia Ferreira da Silva, integrant de la direcció nacional del Moviment, explica els entrebancs que suposa aquest poder judicial: “Existeix una burocràcia institucional molt gran a l’Incra[1] i al Ministeri de Desenvolupament Agrari. Però el major entrebanc al qual ens enfrontem és el poder judicial, que en moltes ocasions acaba encobrint i enfortint les accions dels fazendeiros contra les famílies sense terra. Això fa que l’Incra no tingui la força per fer aquesta lluita […] Actualment el poder judicial és el gran aliat dels fazendeiros, de la banca rural i de l’agronegoci”.

Tot i així, durant el primer mandat, el govern ha assentat 381.000 famílies, una xifra lleugerament inferior a la que va prometre. A l’assumir el govern el 2003, Lula es va comprometre a entregar terres a 400.000 famílies. Es tractava d’un pla molt ambiciós com va reconèixer el ministre de Desenvolupament Agrari, Guilherme Cassel: “Sabíem que era una fita molt agosarada i que era un rècord absolut en la història de l’Incra”.

Actualment, Brasil té uns quatre milions de famílies sense terra, segons va informar Joao Pedro Stedile, coordinador nacional de l’MST. Les causes que fan que hi hagi tantes persones sense terra al Brasil són molt diverses. A part de l’òbvia concentració de terres en poques mans, el dominic Frei Betto n’estableix tres de principals: l’expansió del latifundisme, els elevats crèdits bancaris i la construcció d’hidroelèctiques que han propiciat moltes expropiacions.

En definitiva, l’MST va donar un suport crític a la reelecció de Lula i, ara, exigeix que l’executiu renunciï a les temptacions neoliberals i s’enfronti “amb coratge” als sectors més poderosos del país.

[1] L’Incra és l’Institut Nacional de Colonització i Reforma Agrària.

Jordi Vera Garcia i Oriol Junqueras (Article publicat en el número 147 de la revista Illacrua)

Jogo do bicho, la cara obscura del Carnaval

Samba, imaginació, desfilades, carrers plens de color, alegria, erotisme…Carnaval! Al Brasil, més que en cap altre lloc del món, aquestes festes representen la inhibició i l’amnèsia de les difícils condicions de vida del dia a dia. No s’ha d’oblidar que es tracta d’una de les societats més desiguals del món. Sovint, s’arriba a parlar de l’existència de diversos brasils dins de la mateixa societat: Un, aïllat, on molt pocs viuen en unes condicions de vida clarament superiors a les dels habitants dels països desenvolupats; l’altre, on la gran majoria de la població sobreviu borejant el llindar de la pobresa. Ara bé, aquestes festes permeten barrejar, darrera de les màscares i les pintures, tots aquests brasils sense fer gaires distincions. En aquests dies, la societat arriba a una mena de pacte social que es manté durant les festes.

Tot i que en els últims anys, les festes de Salvador de Bahia s’han popularitzat molt, el carnaval més famós i emblemàtic del Brasil és el de Rio de Janeiro, al qual hi arriben milers de turistes cada any. El carnaval carioca és una competició, on les diverses escoles lluiten per guanyar la seva lliga. Hi ha diverses categories, com passa amb les lligues de futbol, i les diferents escoles poden pujar o baixar. La categoría més important és la del Grup Especial i per sota hi trobem els grups A, B, C, D i E. Les desfilades dels grups Especial i A es fan al Sambòdrom, una mena d’estadi dissenyat exclusivament per acollir els carnavals. Va ser construït el 1984 per Oscar Niemeyer, l’arquitecte de Brasília.

Ara bé, el carnaval també té una cara obscura, el seu finançament. La gran majoria de les escoles de samba que participen en la festa estan finançades pels bicheros, els integrants de la màfia que controla el Jogo do bicho. Aquest jogo és una loteria extraoficial, en la qual hi ha 25 animals –bichos- i cadascun d’aquests representa quatre números. Així, per exemple, la borboleta (papallona) engloba el 13-14-15 i 16. És un joc que mou milions de reals cada setmana.

Els bicheros aconsegueixen acumular grans fortunes que dediquen al finançament de les escoles de samba a canvi d’obtenir una certa respectabilitat. A més, aquestes accions també els serveixen per al blanqueigs de diners. Cal destacar que les desfilades de cada una de les escoles pot arribar a costar fins un milió d’euros. En els últims dies, aquest col·lectiu està malauradament d’actualitat, ja que s’han produït diversos assassinats en poques setmanes. Un dels més destacats, ha estat la mort a trets de Guarací Paes, el subdirector d’Académicos Salgueiro. Una escola de samba que ha guanyat el campionat en nou ocasions.

En definitiva, el carnaval carioca té dues cares, tot i que més val gaudir d’una i obviar l’altre, tal com fan les autoritats brasileres.

Jordi Vera Garcia i Oriol Junqueras (Article publicat al diari El Punt)