Potser Zweig tenia raó?

El 1941, només un any abans de suïcidar-se, Stefan Zweig, un dels intel·lectuals més destacats de l’Europa del segle XX, va escriure el seu llibre Brasil, un país de futur, en què ressaltava les grandeses del gegant llatinoamericà i el situava com el país del futur. Malauradament, aquesta tendència no ha deixat de repetir-se durant tota la història del país, que ha esdevingut l’eterna esperança del futur, tot i que d’un futur que mai ha acabat d’arribar. Ara, però, sembla que s’han posat definitivament les bases perquè el país emprengui el vol que l’ha de portar a les cotes més altes del panorama internacional. Actualment, el Brasil ja s’ha convertit en la potència regional de l’Amèrica Llatina i en un dels països emergents amb més solidesa. Sembla, doncs, que el transatlàntic brasiler, a què sempre fa referència el seu president Luiz Inácio Lula da Silva, comença a agafar un bon ritme, després d’haver-se redreçat definitivament. Un transatlàntic que quan comenci a córrer serà imparable i per ara les xifres del rumb són espectaculars.

El Brasil ha experimentat un creixement sostingut els últims 19 trimestres i, durant el passat, l’economia va créixer un 6%. Ara bé, la clau de l’esperança és que aquest creixement ha estat redistribuït i no s’ha traduït en un augment encara major de les desigualtats ja existents al país, com havia succeït sempre. Segons dades de la Fundació Getúlio Vargas, el Brasil ha passat de tenir 5,6 milions d’indigents el 2002, quan Lula i el PT van guanyar les eleccions per primera vegada, als 3 milions de l’actualitat. A més, però, el govern està aconseguint el més difícil, modificar l’estructura econòmica de la societat, creant un important coixí de classe mitjana que ajudarà a estirar encara més l’economia. L’Institut de Polítiques Econòmiques Aplicades ha publicat que, per primera vegada en la història del Brasil, la classe mitjana representa el 51,8% de la població activa, el que suposa una de les notícies més esperançadores, ja que –segons els economistes- aquest fet pot comportar un canvi qualitatiu molt important en el consum. Per últim, cal destacar que la pobresa ha caigut del 34,93% al 25,16% en només sis anys, segons dades de la Fundació Getúlio Vargas.

A tot això, cal afegir la troballa d’un dels jaciments de petroli més grans del món, que Petrobras va fer a les costes del Brasil ara fa només un any. Un petroli, que segons el govern, pot comportar un creixement sostingut de 15 anys, ja que a més de la riquesa directa que suposa la seva extracció, es pretén que, d’aquí a molt poc, les plataformes que fins ara s’exportaven des de Noruega i Singapur es construeixin al Brasil. Per tant, el mercat intern haurà d’assumir la fabricació de trepants, vaixells, canonades, sondes, etc, amb el que tot això pot comportar. Per això, amb el primer pot de petroli extret d’aquest pou a les mans, Lula es mostrava exultant: “He vist amb els meus ulls i sentit a les meves mans el petroli que s’ha començat a produir. Aquest és un dels enllaços més simbòlics en la vida d’aquest país: l’obertura d’un pont directe entre la riquesa natural i l’eradicació de la pobresa”. I després va afegir: “Canviarem la història d’aquest país”.

Malgrat tot, sembla que el Brasil no ha pogut escapar de la crisi, tot i que disposa d’un sistema financer força sòlid. Les caigudes continuades a la borsa de Sao Paulo, Bovespa, han suposat una pèrdua de més d’1,05 bilions de reals (uns 300.000 milions d’euros) per a les empreses brasileres, el que representa una caiguda del 50% de la seva capitalització. Sembla, doncs, que amb la crisi el Brasil creixerà menys (no arribarà al 5% esperat) tot i que seguirà creixent com a mínim un 2,5%, és a dir, que no hi haurà recessió. Els fonaments de l’economia són sòlids i l’estat disposa d’unes reserves de 200.000 milions de dòlars. A més, el país compta amb una exportació de productes molt diversificada i només un 20% d’aquesta depèn dels EUA. Finalment, per fer front a la manca de crèdit, que podria comportar problemes majors, el govern de Lula ha aprovat, amb caràcter d’urgència, diverses mesures. La més important és la que autoritza al Banco do Brasil i a la Caixa Económica Federal a comprar accions i participacions d’institucions financeres privades amb seu al Brasil, la qual cosa equival a poder nacionalitzar bancs privats. A més, la mesura també preveu la possibilitat de poder comprar immobiliàries amb problemes. Per tant, la crisi afectarà el país, però no impedirà que el transatlàntic segueixi avançant.

En definitiva, i malgrat la difícil situació econòmica mundial, tot sembla indicar que ara sí que s’han assentat les bases perquè el Brasil esdevingui el país del futur, com ja va predir Stefan Zweig ara fa gairebé 70 anys. La realitat, doncs, està demostrant que potser Zweig tenia raó.

Jordi Vera Garcia (Article publicat al Món en directe del http://www.directe.cat/)

El transatlàntic brasiler comença a redreçar-se

Quan Luiz Inácio Lula da Silva va arribar al poder el 2002, comparava el Brasil amb un transatlàntic en marxa, en el qual qualsevol canvi de rumb, qualsevol moviment, seria inevitablement lent i costós. Les darreres dades sobre pobresa ens indiquen que el transatlàntic està agafant el camí correcte, si més no en aquest aspecte. Més de 6 milions de persones han creuat la línia del llindar de la pobresa durant el 2006. Segons un estudi de la Fundació Getulio Vargas (FGV), la població que viu en la misèria absoluta -és a dir, amb uns 125 reals al mes- representaven el 19,31% del total l'any 2006. Ara, ja són el 15%. Sembla, doncs, que la pobresa al Brasil perd terreny. Es tracta dels índex més baixos dels últims 15 anys.

Una altra de les dades interessants de l'estudi és la reducció de la desigualtat. La renda del 10% més ric del país ha crescut un 7,85%; en canvi, la de la base de la piràmide de població -el 50% més pobre- ha augmentat un 11,99%. Una dada insuficient, tenint en compte els índex del país, però al mateix temps molt esperançadora.

La tasca i l'esforç dels dos últims presidents del país, Fernando Henrique Cardoso i Luiz Inácio Lula da Silva, són la clau de la reducció, segons Marcelo Neri, autor de l'estudi. Així doncs, els mandataris formen part d'un mateix procés històric, en el qual Cardoso va estabilitzar l'economia, va universalitzar l'educació, va iniciar els primers programes per combatre la pobresa i va invertir en salut. El govern de Lula per la seva banda, ha continuat el llegat anterior i, sobretot, ha intensificat amb firmesa els programes socials, fent-los arribar a molta més gent i incloent moltes persones dins del sistema.

L'actual situació del país no és la ideal, però sembla que s'estan posant els fonaments per agafar la direcció correcte. Els rumbs neoliberals van fracassar, contenint una inflacció que es disparava, però generant importants índexs de desigualtat. Potser la direcció actual, amb més justícia social i programes per combatre la pobresa, és la que portarà el Brasil a bon port. Caldrà esperar, doncs, a veure el rumb final del transatlàntic brasiler.

Jordi Vera Garcia (Article publicat al Món en directe de http://www.directe.cat/)

Jogo do bicho, la cara obscura del Carnaval

Samba, imaginació, desfilades, carrers plens de color, alegria, erotisme…Carnaval! Al Brasil, més que en cap altre lloc del món, aquestes festes representen la inhibició i l’amnèsia de les difícils condicions de vida del dia a dia. No s’ha d’oblidar que es tracta d’una de les societats més desiguals del món. Sovint, s’arriba a parlar de l’existència de diversos brasils dins de la mateixa societat: Un, aïllat, on molt pocs viuen en unes condicions de vida clarament superiors a les dels habitants dels països desenvolupats; l’altre, on la gran majoria de la població sobreviu borejant el llindar de la pobresa. Ara bé, aquestes festes permeten barrejar, darrera de les màscares i les pintures, tots aquests brasils sense fer gaires distincions. En aquests dies, la societat arriba a una mena de pacte social que es manté durant les festes.

Tot i que en els últims anys, les festes de Salvador de Bahia s’han popularitzat molt, el carnaval més famós i emblemàtic del Brasil és el de Rio de Janeiro, al qual hi arriben milers de turistes cada any. El carnaval carioca és una competició, on les diverses escoles lluiten per guanyar la seva lliga. Hi ha diverses categories, com passa amb les lligues de futbol, i les diferents escoles poden pujar o baixar. La categoría més important és la del Grup Especial i per sota hi trobem els grups A, B, C, D i E. Les desfilades dels grups Especial i A es fan al Sambòdrom, una mena d’estadi dissenyat exclusivament per acollir els carnavals. Va ser construït el 1984 per Oscar Niemeyer, l’arquitecte de Brasília.

Ara bé, el carnaval també té una cara obscura, el seu finançament. La gran majoria de les escoles de samba que participen en la festa estan finançades pels bicheros, els integrants de la màfia que controla el Jogo do bicho. Aquest jogo és una loteria extraoficial, en la qual hi ha 25 animals –bichos- i cadascun d’aquests representa quatre números. Així, per exemple, la borboleta (papallona) engloba el 13-14-15 i 16. És un joc que mou milions de reals cada setmana.

Els bicheros aconsegueixen acumular grans fortunes que dediquen al finançament de les escoles de samba a canvi d’obtenir una certa respectabilitat. A més, aquestes accions també els serveixen per al blanqueigs de diners. Cal destacar que les desfilades de cada una de les escoles pot arribar a costar fins un milió d’euros. En els últims dies, aquest col·lectiu està malauradament d’actualitat, ja que s’han produït diversos assassinats en poques setmanes. Un dels més destacats, ha estat la mort a trets de Guarací Paes, el subdirector d’Académicos Salgueiro. Una escola de samba que ha guanyat el campionat en nou ocasions.

En definitiva, el carnaval carioca té dues cares, tot i que més val gaudir d’una i obviar l’altre, tal com fan les autoritats brasileres.

Jordi Vera Garcia i Oriol Junqueras (Article publicat al diari El Punt)

Brasil no és un país pobre, és un país injust

Fa més de dos segles, en un intent de respondre a la pregunta de com havia de ser una societat per ser justa, Rosseau va donar la següent definició: “Una societat és justa quan ningú no és prou ric per comprar un altre i ningú és prou pobre com per deixar-se comprar”. En els últims 200 anys, Europa ha intentat construir aquest model de societat. I, malgrat les ingents dificultats del passat i les cada vegada menys subtils amenaces del futur, podem afirmar que en bona mesura els europeus ho hem aconseguit. En molts llocs del món, però, la frase de Rosseau és, en el millor dels casos, tan sols un ideal i, en el pitjor, la quimera d’uns quants arreplegats carregats de bona fe.

En el Brasil, per exemple, encara hi trobem treball esclau, matances de comunitats indígenes, un sistema educatiu que només permet promocionar els fills de les classes adinerades i àmplies zones del país que voregen la tragèdia humanitària al no disposar d’aigua potable. És el país de les desigualtats, només superat per algun país africà. I lluny de ser un tòpic, les dades ho afirmen amb contundència. Segons el dominic Frei Betto, al Brasil l’1% dels propietaris disposa del 44% de les terres. La majoria d’aquests fazendeiros –tal com se’ls anomena en alguns llocs- han d’utilitzar avionetes per poder passejar-se per les seves finques; fins i tot, hi ha dos latifundistes amb propietats de més de 6 milions d’hectàries. La mala distribució en aquest país arriba a ser insultant. El 64% de la riquesa del Brasil es concentra en les mans de només el 20% de la població. I és en les ciutats on es veuen més clarament aquestes injustícies. Sao Paulo, per exemple, és la tercera ciutat del món en nombre d’helicòpters. Ciutats on les classes riques viuen en fortaleses, que els aïllen de la resta de la societat. Viuen en edificis envoltats per reixes altíssimes, càmeres que no deixen d’observar i agents de seguretat que vigilen durant les 24 hores. A pocs centenars de metres, trobem les faveles, on s’acumulen milers de barraques manufacturades. La riquesa més ostentosa al costat de la misèria més absoluta.

Esperem que, malgrat les immenses dificultats estructurals del país, el segon mandat del govern Lula pugui reduir en alguna mesura aquestes intenses desigultats. En els primers quatre anys, ja ha aconseguit millorar la renda de les capes més baixes de la societat en un 38%. Cal tenir present que una millora en la capacitat adquisitiva de 180 milions de brasilers també representaria un mercat emergent molt suculent per algunes de les nostres empreses. Se’ns dubte, no serà pas fácil, però aquesta és una responsabilitat que almenys en part ens correspon també a tots nosaltres.

Jordi Vera Garcia i Oriol Junqueras (article publicat al diari El Punt)