Brasil no és un país pobre, és un país injust

Fa més de dos segles, en un intent de respondre a la pregunta de com havia de ser una societat per ser justa, Rosseau va donar la següent definició: “Una societat és justa quan ningú no és prou ric per comprar un altre i ningú és prou pobre com per deixar-se comprar”. En els últims 200 anys, Europa ha intentat construir aquest model de societat. I, malgrat les ingents dificultats del passat i les cada vegada menys subtils amenaces del futur, podem afirmar que en bona mesura els europeus ho hem aconseguit. En molts llocs del món, però, la frase de Rosseau és, en el millor dels casos, tan sols un ideal i, en el pitjor, la quimera d’uns quants arreplegats carregats de bona fe.

En el Brasil, per exemple, encara hi trobem treball esclau, matances de comunitats indígenes, un sistema educatiu que només permet promocionar els fills de les classes adinerades i àmplies zones del país que voregen la tragèdia humanitària al no disposar d’aigua potable. És el país de les desigualtats, només superat per algun país africà. I lluny de ser un tòpic, les dades ho afirmen amb contundència. Segons el dominic Frei Betto, al Brasil l’1% dels propietaris disposa del 44% de les terres. La majoria d’aquests fazendeiros –tal com se’ls anomena en alguns llocs- han d’utilitzar avionetes per poder passejar-se per les seves finques; fins i tot, hi ha dos latifundistes amb propietats de més de 6 milions d’hectàries. La mala distribució en aquest país arriba a ser insultant. El 64% de la riquesa del Brasil es concentra en les mans de només el 20% de la població. I és en les ciutats on es veuen més clarament aquestes injustícies. Sao Paulo, per exemple, és la tercera ciutat del món en nombre d’helicòpters. Ciutats on les classes riques viuen en fortaleses, que els aïllen de la resta de la societat. Viuen en edificis envoltats per reixes altíssimes, càmeres que no deixen d’observar i agents de seguretat que vigilen durant les 24 hores. A pocs centenars de metres, trobem les faveles, on s’acumulen milers de barraques manufacturades. La riquesa més ostentosa al costat de la misèria més absoluta.

Esperem que, malgrat les immenses dificultats estructurals del país, el segon mandat del govern Lula pugui reduir en alguna mesura aquestes intenses desigultats. En els primers quatre anys, ja ha aconseguit millorar la renda de les capes més baixes de la societat en un 38%. Cal tenir present que una millora en la capacitat adquisitiva de 180 milions de brasilers també representaria un mercat emergent molt suculent per algunes de les nostres empreses. Se’ns dubte, no serà pas fácil, però aquesta és una responsabilitat que almenys en part ens correspon també a tots nosaltres.

Jordi Vera Garcia i Oriol Junqueras (article publicat al diari El Punt)

Més flors per la primavera democràtica

Durant cinc segles les masses populars d’Amèrica Llatina s’han vist sistemàticament excloses del poder, primer per les metròlpolis colonials i després per les oligarquies locals. Ara, les coses estan canviant. A Bolívia, Equador, Brasil, Nicaragua o Veneçuela –per citar tan sols els exemples més recents– els indis, els descendents d’esclaus i les classes populars en general estan conquerint el poder. Alguns ho anomenen moviment amerindi; altres, com el dominic Frei Betto, parlen de la primavera democràtica de l’Amèrica Llatina. Sigui com sigui, és un gir clar i valent cap a l’esquerra. Una esquerra que té com a prioritat les polítiques socials amb programes que pretenen una millor distribució de la renda, corregint les polítiques neoliberals del passat. És la victòria dels pobles enfront del poder? Potser és el primer pas, però, no podem oblidar que com va dir Lula després de la seva primera elecció presidencial el 2003: “Hem aconseguit el govern, però no tenim el poder”.

En qualsevol cas, el factor més innovador d’aquesta onada democràtica no el trobarem tant en la intensitat de les reformes en aquest o en aquell país concret, com en l’amplada del propi fenomen. De fet, els efectes d’aquesta onada es poden percebre a totes les platges d’Amèrica del Sud, tal vegada amb les úniques excepcions de Colòmbia i de Paraguai. I la marea també afecta a diversos països d’Amèrica Central, encara que a Mèxic no s’hagi arribat a concretar en un nou govern, per una diferència molt escassa de vots.

És possible que alguns detalls de la nova actitud dels EUA davant de Veneçuela responguin al fet que la victòria de Chávez no és un episodi aïllat, sinó el símptoma d’un moviment global llatinoamericà. De fet, si aquest fos un fenomen d’un sol país, l’administració Bush podria intentar aïllar-lo, com ha fet en el pasat amb Cuba o la mateixa Veneçuela. Ara, en canvi, els EUA opten per rebaixar la tensió diplomàtica en un intent d’evitar una confrontació generalitzada en aquest espai gegantí, que tradicionalment han considerat el seu pati del darrera.

Esperem que els EUA i l’esquerra llatinoamericana estiguin a l’alçada d’aquest moment històric. Especialment, ara que les mirades del món se centren en l’escenari cubà. La càrrega simbòlica d’aquesta illa caribenya i del principal protagonista de la seva història en el darrer mig segle és enorme. La mort de l’antic revolucionari i actual dictador sembla que ha de fer trontollar les estructures polítiques d’aquest país i de bona part del continent. La història ens permet sospitar que els EUA no voldran desaprofitar aquesta oportunitat. I el cert és que no és estrany que molts observadors dubtin del veritable comprimís democràtic de l’administració nordamericana. Tot i així, també haurem de ser exigents amb el posicionament dels líders de l’onada democràtica llatinoamericana. La llibertat és bona a tot arreu. Fins i tot a Cuba. I la por a l’imperialisme “yanqui” no pot ser una excusa per a la continuïtat del règim castrista.

Nosaltres, els sempre privilegiats europeus, hauríem d’estar molt atents. Nosaltres, que tant debem als americans en el nostre continent i que tant podem retreure’ls-hi a l’Amèrica Llatina, hauríem d’intentar ser la consciència crítica de tot aquest procés. Sabent que sempre és més fácil fer de consciència que prendre les responsabilitats en l’acció, no tenim excusa per no assumir el nostre compromís.

I, en cap cas, no hauríem d’oblidar que la llibertat a Cuba és imprescindible que vagi acompanyada per la justícia social a tota l’Amèrica Llatina.

Jordi Vera i Oriol Junqueras (Rio de Janeiro, Brasil)

Innovació i coneixement

En el segle XVII, Francis Bacon va afirmar: “El coneixement és poder”. Des d’aquell moment fins l’actualitat, aquestes paraules no han deixat de tenir força. Sovint el coneixement s’ha traduit en innovació i millores tecnològiques que han contribuit a augmentar la productivitat i la qualitat de vida de la població. Tot i que, en ocasions, aquesta tecnologia també s’ha posat al servei de la brutalitat. I, per tant, qui disposava de les millors eines –tant productives com militars-, disposava del poder i del domini sobre la resta. Al llarg de la història, llatinoamèrica no ha estat capaç de crear la seva pròpia tecnologia, la qual cosa l’ha fet dependent dels països més avançats, sobretot dels EUA. Eduardo Galeano, en el seu llibre Las venas abiertas de América Latina, comenta la incapacitat sudamericana per crear tecnologia: “La ciència universal poc té d’universal; està objectivament confinada darrera dels límits de les nacions avançades. Amèrica Llatina no aplica en el seu propi benefici els resultats de la investigació científica, per la senzilla raó que no en té cap, i en conseqüència es condemnada a patir la tecnologia dels poderosos, que castiga i desplaça a les matèries primeres naturals. Amèrica Llatina ha estat incapaç fins ara de crear una tecnologia pròpia per sustentar i defendre el desenvolupament”.

En l’actualitat, el Brasil intenta utilitzar la investigació i la innovació per tirar endavant un procés de desenvolupament que el pugui col·locar al lloc que es mereix. El juliol de 2006, el president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, va presentar davant del G8 l’última innovació del seu país: el motor flex. Aquest motor funciona indistintament amb gasolina i amb etanol -extret de la canya de sucre- o, fins i tot, amb una barreja de tots dos combustibles. A més, l’etanol té la característica de no contaminar, ja que no emet diòxid de carboni a l’atmosfera. Així, aquest motor a més de ser respectuós amb el medi ambient, permet reduir el cost del combustible. El preu de l’etanol encara és força més barat que el de la gasolina, malgrat haver augmentat considerablement en els últims mesos.

Cal que Catalunya, com el Brasil, inverteixi en tecnología i innovació per poder augmentar la seva productivitat i mantenir-se al capdavant en desenvolupament i creixement econòmic.

Jordi Vera Garcia

Amèrica Llatina no viu una època de canvi, sinó un canvi d’època

La importància de la integració sudamericana s’ha posat de manifest recentment en la II Comisió Sudamericana de Nacions celebrada a Cochabamba, Bolívia. Es tracta d’un continent amb el doble d’extensió i la meitat de població que Europa, que s’estén des del nord de l’Equador fins les latituds més extremes de l’emisferi sud. I, per tant, que disposa d’una enorme varietat climàtica, ecològica i en la producció agropequaria. Quelcom que també resulta vàlid per a les matèries primeres i el potencial industrial. Una diversitat que hauria de ser el principal estímul a la integració econòmica d’aquesta enorme regió. Per desgràcia, la realitat no és pas gaire diferent a la descrita per Eduardo Galeano trenta-sis anys enrera a Las venas abiertas de América Latina: “Els ferrocarrils i els camins, creats per traslladar la producció a l’estranger per les rutes més directes, constitueixen encara la prova irrefutable de la importància o de la incapacidad de l’Amèrica Llatina per donar vida al projecte nacional dels seus herois més lúcids. Brasil no disposa de connexions terrestres permanents amb tres dels seus veïns, Colòmbia, Perú i Veneçuela; les ciutats de l’Atlàntic no tenen comunicació cablegràfica directa amb les ciutats del Pacífic, de tal manera que els telegrames entre Buenos Aires i Lima o Rio de Janeiro i Bogotà passen inevitablement per Nova York”.

Sembla que els caps d’estat de la majoria dels països del continent estan decidits a posar remei als vells problemes i intentar implementar un projecte comú. Els acords als quals s’han arribat són esperançadors. En la declaració conjunta, es fa ènfasis a un seguit d’accions d’impacte immediat que busquen la reducció dels dèficits socials de la regió, superant les asimetries i resolent les importants desigualtats. En aquest sentit la declaració de Cochabamba preveu la integració energètica; el desenvolupament de les infraestructures per a la interconnexió interior de tota la regió; la cooperació econòmica i comercial; la integració financera, industrial i productiva; i la cooperació en matèria mediambiental.

Una declaració que va deixar satisfets als representants d’aquestes nacions. Així, recollint el sentiment d’aquest “moment històric”, Hugo Chávez, president de Veneçuela, va repetir la frase del nou president de l’Equador, Rafael Correa, i va afirmar que l’Amèrica Llatina no viu una època de canvi, sinó un canvi d’època.

Jordi Vera i Oriol Junqueras (Rio de Janeiro, Brasil)