Fa més de dos segles, en un intent de respondre a la pregunta de com havia de ser una societat per ser justa, Rosseau va donar la següent definició: “Una societat és justa quan ningú no és prou ric per comprar un altre i ningú és prou pobre com per deixar-se comprar”. En els últims 200 anys, Europa ha intentat construir aquest model de societat. I, malgrat les ingents dificultats del passat i les cada vegada menys subtils amenaces del futur, podem afirmar que en bona mesura els europeus ho hem aconseguit. En molts llocs del món, però, la frase de Rosseau és, en el millor dels casos, tan sols un ideal i, en el pitjor, la quimera d’uns quants arreplegats carregats de bona fe.
En el Brasil, per exemple, encara hi trobem treball esclau, matances de comunitats indígenes, un sistema educatiu que només permet promocionar els fills de les classes adinerades i àmplies zones del país que voregen la tragèdia humanitària al no disposar d’aigua potable. És el país de les desigualtats, només superat per algun país africà. I lluny de ser un tòpic, les dades ho afirmen amb contundència. Segons el dominic Frei Betto, al Brasil l’1% dels propietaris disposa del 44% de les terres. La majoria d’aquests fazendeiros –tal com se’ls anomena en alguns llocs- han d’utilitzar avionetes per poder passejar-se per les seves finques; fins i tot, hi ha dos latifundistes amb propietats de més de 6 milions d’hectàries. La mala distribució en aquest país arriba a ser insultant. El 64% de la riquesa del Brasil es concentra en les mans de només el 20% de la població. I és en les ciutats on es veuen més clarament aquestes injustícies. Sao Paulo, per exemple, és la tercera ciutat del món en nombre d’helicòpters. Ciutats on les classes riques viuen en fortaleses, que els aïllen de la resta de la societat. Viuen en edificis envoltats per reixes altíssimes, càmeres que no deixen d’observar i agents de seguretat que vigilen durant les 24 hores. A pocs centenars de metres, trobem les faveles, on s’acumulen milers de barraques manufacturades. La riquesa més ostentosa al costat de la misèria més absoluta.
Esperem que, malgrat les immenses dificultats estructurals del país, el segon mandat del govern Lula pugui reduir en alguna mesura aquestes intenses desigultats. En els primers quatre anys, ja ha aconseguit millorar la renda de les capes més baixes de la societat en un 38%. Cal tenir present que una millora en la capacitat adquisitiva de 180 milions de brasilers també representaria un mercat emergent molt suculent per algunes de les nostres empreses. Se’ns dubte, no serà pas fácil, però aquesta és una responsabilitat que almenys en part ens correspon també a tots nosaltres.
Jordi Vera Garcia i Oriol Junqueras (article publicat al diari El Punt)
En el Brasil, per exemple, encara hi trobem treball esclau, matances de comunitats indígenes, un sistema educatiu que només permet promocionar els fills de les classes adinerades i àmplies zones del país que voregen la tragèdia humanitària al no disposar d’aigua potable. És el país de les desigualtats, només superat per algun país africà. I lluny de ser un tòpic, les dades ho afirmen amb contundència. Segons el dominic Frei Betto, al Brasil l’1% dels propietaris disposa del 44% de les terres. La majoria d’aquests fazendeiros –tal com se’ls anomena en alguns llocs- han d’utilitzar avionetes per poder passejar-se per les seves finques; fins i tot, hi ha dos latifundistes amb propietats de més de 6 milions d’hectàries. La mala distribució en aquest país arriba a ser insultant. El 64% de la riquesa del Brasil es concentra en les mans de només el 20% de la població. I és en les ciutats on es veuen més clarament aquestes injustícies. Sao Paulo, per exemple, és la tercera ciutat del món en nombre d’helicòpters. Ciutats on les classes riques viuen en fortaleses, que els aïllen de la resta de la societat. Viuen en edificis envoltats per reixes altíssimes, càmeres que no deixen d’observar i agents de seguretat que vigilen durant les 24 hores. A pocs centenars de metres, trobem les faveles, on s’acumulen milers de barraques manufacturades. La riquesa més ostentosa al costat de la misèria més absoluta.
Esperem que, malgrat les immenses dificultats estructurals del país, el segon mandat del govern Lula pugui reduir en alguna mesura aquestes intenses desigultats. En els primers quatre anys, ja ha aconseguit millorar la renda de les capes més baixes de la societat en un 38%. Cal tenir present que una millora en la capacitat adquisitiva de 180 milions de brasilers també representaria un mercat emergent molt suculent per algunes de les nostres empreses. Se’ns dubte, no serà pas fácil, però aquesta és una responsabilitat que almenys en part ens correspon també a tots nosaltres.
Jordi Vera Garcia i Oriol Junqueras (article publicat al diari El Punt)
