La desigualtat del futur

El Brasil és un país enormement desigual. La majoria de la població viu per sota del llindar de la pobresa; i aproximadament un 15%, en la pobresa absoluta (amb menys de 40€ al mes). I, d’altra banda, gairebé el 12% de la població major de 15 anys és analfabeta.

L’actual sistema educatiu brasiler presenta una estructura “en creu” poc habitual a la resta del món occidental. De fet, l’ensenyament elemental de qualitat és privat; i, en canvi, les millors universitats són públiques. En altres paraules, la majoria dels nens tan sols poden accedir a escoles públiques, on els nivells formatius resulten tan insuficients que rarament poden superar el vestibular –la prova d'accés equivalent a la sel·lectivitat- i entrar a les bones universitats; s’han de resignar a intentar matricular-se en institucions universitàries privades de menys qualitat que –per acabar-ho d’adobar– difícilment es poden pagar. Mentre que, en contraposició, els fills de les famílies adinerades estudien en escoles privades, des d’on poden accedir sense gaires problemes a la universitat pública. De tal manera que, en aquesta societat tan complexa, el sistema educatiu consolida les injustícies del passat i posa els fonaments de les desigualtats del futur.

Aquesta setmana, per exemple, s’ha fet públic un estudi de l'OCDE (la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), on es posa de manifest aquesta paradoxa. D’una mostra de 34 països occidentals, Brasil és qui menys gasta en educació. Anualment, hi destina una mitjana d’uns 1.303$ per estudiant (des de primària fins a la universitat). Molt lluny dels 7.527$ per càpita del conjunt de la mostra analitzada; i, òbviament, molt inferior als 13.458$ anuals invertits en cada luxemburguès, el país que més gasta en els seus estudiants.

En canvi, les dades són del tot diferents quan ens fixem en la despesa universitària. En aquest àmbit, amb 9.019$ anuals per estudiant, el Brasil està al nivell d’Irlanda i de l’Estat espanyol; i per davant de Mèxic, Portugal, Itàlia i Nova Zelanda. En altres paraules, l’estudi confirma l’estructura “en creu” d’aquest sistema educatiu, que retroalimenta la desigualtat de la societat brasilera, facilitant l’accés a la universitat de qualitat només a aquells que han pogut pagar una bona educació primària privada.El futur del Brasil, doncs, passa necessàriament per invertir en un sistema escolar públic de qualitat, que garanteixi igualtat d’oportunitats i vies adequades de promoció social i professional. Sens dubte, a la ultraliberal economia brasilera, l’expansió de l’estat del benestar (almenys en l’àmbit educatiu) pot ser un dels principals motors del creixement econòmic del futur. Encara més, com demostra l’experiència a la resta del món occidental, aquest creixement tan sols podrà ser sostingut, si es fonamenta en un sistema educatiu de qualitat. L’ensenyament és una eina imprescindible per avançar cap a una societat més pròspera i més justa.

Jordi Vera Garcia i Oriol Junqueras (Article publicat al diari El Punt)

Entre el comerç i la salut

Aquesta setmana, el Brasil s’ha convertit en el primer país de l’Amèrica Llatina –i un dels primers del món- en trencar la patent d’un fàrmac, tal com permet l’Organització Mundial del Comerç des de 2001. El president del país, Luiz Inácio Lula da Silva, ha signat un decret pel qual declara nul·la la patent retroviral que tenia la transnacional Merck Sharp & Dohme (MSD) en territori brasiler. En paraules del mateix Lula, entre el comerç i la salut, el Govern ha preferit triar la segona opció.

La decisió s’explica pels alts preus que imposava la transnacional MSD al Brasil, al cobrar 1,59 dòlars per unitat de l’Efavirenz –el retroviral subministrat. El mateix laboratori ven el medicament a Tailàndia per només 0,65 dòlars la unitat. Així, davant d’aquesta diferència de preu i de la incapacitat per arribar a un acord satisfactori amb la farmacèutica, el Govern ha trencat la patent –llicència de venta- i ha decidit importar un genèric del medicament de l’Índia. El país asiàtic ofereix el fàrmac a 0,45 dòlars la unitat.

A Brasil hi ha gairebé 200.000 persones infectades pel virus de la sida i, actualment, reben els retrovirals proporcionats per l’Estat unes 75.000 persones. Això suposa una despesa anual de 43 milions de dòlars. Ara, gràcies a l’acord amb l’Índia, el Brasil reduirà aquesta despesa en uns 30 milions de dòlars i en 237 milions fins el 2012, any en què finalitza la patent. Aquesta nova situació, doncs, contribueix a progressar encara més en l’actual projecte de lluita contra la sida. En vuit anys, s’ha passat de 2.500 persones que reben el medicament a les 75.000 actuals.

La decisió pot marcar un abans i un després en la lluita per l’accés als medicaments fonamentals, ja que altres estats poden seguir les passes del Brasil. El país llatinoamericà fa anys que s’ha situat al capdavant en aquesta qüestió. De fet, aquest mateix dimarts, la Fundació Bill Clinton ha signat dos acords amb empreses farmacèutiques índies i ha aconseguit la reducció del preu dels medicaments a 66 països subdesenvolupats.

Ara bé, aquesta no pot ser l’única solució, ja que accions així poden desincentivar la inversió de les empreses en investigació i privar-nos de nous medicaments. Així, doncs, si els estats creuen que les empreses abusen de la seva posició als mercats, s’haurien de plantejar un increment en la despesa pública destinada a la recerca i a la innovació. En altres paraules, els estats han de ser conscients que disposen de moltes eines –com, per exemple, les universitats- i no només de la ruptura de la seguretat jurídica de les activitats empresarials.

En qualsevol cas, no podem oblidar que actualment hi ha comptabilitzats més de 40 milions de persones infectades amb el virus de la sida a tot el món, de les quals la gran majoria –més d’un 85%- viuen en països subdesenvolupats i, per tant, no tenen accés als medicaments.

Jordi Vera Garcia i Oriol Junqueras (article publicat el diari El Punt)

L’MST es mostra exigent amb el govern de Lula

Després de la reelecció de Luiz Inácio Lula da Silva com a president del Brasil, l’MST –un dels actors més destacats en aquesta reelecció- exigeix un pas endavant al govern en la lluita per la reforma agrària.

El Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra (MST) sorgeix a principis dels anys 80, quan el país es comença a obrir a la democràcia -després de vint anys de dictadura- i el sistema capitalista està patint una important contradicció interna, la població del país lluita per poder viure al camp. A més, cal destacar que la terra al Brasil històricament ha estat concentrada en molt poques mans. En l’actualitat, l’1% de propietaris disposa del 44% de les terres del país. La majoria d’aquests fazendeiros –tal com se’ls anomena en alguns llocs- han d’utilitzar avionetes per poder passejar-se per les seves finques; i, fins i tot, hi ha dos latifundistes amb propietats de més de 6 milions d’hectàries.

Ara bé, l’MST, no és el primer moviment que lluita per la terra en aquest país, sinó que té un seguit de referents. Durant el segle XIX, els negres i les comunitats indígenes, que han pogut fugir de l’esclavitut o sobreviure fins a la seva abolició, formaven quilombos. Petits grups de persones lliurament associades, que es dedicaven a treballar i a protegir la terra contra els bandeirantes i els colonitzadors blancs. A principis del segle XX, sorgeixen alguns moviments que segueixen els seus líders carismàtics: Canudos (Antonio Conselheiro), Contestado (José María) i el Cangazo (Lampiao). Més tard, apareixeran diversos moviments en escena influenciats pel marxisme, com la Unió de Llauradors i Treballadors Agrícoles del Brasil (ULTAB) i el Moviment dels Agricultors Sense Terra (MASTER).

Cap a 1964, quan l’exèrcit treu del poder el president Goulart tots aquests moviments seran desarticulats i els seus principals líders assassinats o exiliats. L’any 1984, però, d’entre les activitats del MASTER, que ja ocupava terres en grups de vàries desenes de famílies, acaba neixent l’MST. Des de la seva creació i a través d’aquesta mena d’accions, el moviment ha aconseguit terres per més de dues-centes mil famílies, mentre que un nombre similar està en assentaments arreu del Brasil. Simplement reclamen el que diu la Constitució brasilera de 1988, tota aquella terra improductiva és vulnerable a la reforma agrària i pot ser expropiada per l’Estat, pagant les imdemnitzacions corresponents als seus propietaris, i repartida perquè pugui ser treballada. I, davant de la passivitat del sector públic en front dels grans propietaris, l’MST opta per ocupar i treballar les terres, pressionant -així- el govern per a que les expropiï. Quelcom similar es produeix en els àmbits urbans amb l’ocupació de terrenys per a construir-hi vivendes.

Ara bé, el que determina que una terra es pugui expropiar és l’índex de productivitat. Segons la Constitució Federal brasilera aquests índexs s’han d’actualitzar cada deu anys, tot i que l’última modificació va ser el 1976. L’MST vol que s’actualitzin aquests índexs per determinar quina és la quantitat de terra improductiva del país i, per tant, vulnerable de l’expropiació. José Batista, integrant de la direcció nacional del moviment, explica un dels objectius que exigeix el moviment en aquest sentit: “Proposem l’actualització dels índex de productivitat, cosa que el govern no té el coratge de fer des de fa 30 anys. És urgent revisar aquestes xifres, per augmentar les forces productives del Brasil”.

En les passades eleccions presidencials, l’MST, com també van fer altres moviments socials, va decidir donar suport al candidat del Partit dels Treballadors (PT) en la segona volta per derrotar Geraldo Alkmin, el candidat neoliberal i conservador. Gràcies a aquest i d’altres suports, Lula, amb 58 milions de vots, s’ha convertit en el president més votat de la història en democràcia, en superar els 53 milions que va rebre Ronald Reagan el 1984. Ara bé, com explica Joao Paulo Rodríguez, integrant de la coordinació nacional del moviment, aquest suport no va ser incondicional: “No vam dipositar cap aval ni cap xec en blanc al govern Lula. El nostre vot va ser un vot crític, d’autonomia”. A més, cal destacar que, en el seu suport públic i en la demanda del vot durant el període electoral -des del juliol a l’octubre de l’any passat-, l’MST va reduir el nombre d’invasions de terra per no perjudicar la reelecció del president. Durant els quatre mesos que va durar aquest període, es van portar a terme 47 invasions de terra, a diferència de les 76 en el mateix període del 2005 o les 85 de 2003.

Després de les eleccions, però, el Moviment ha retornat a les invasions i espera que el govern endegui les mesures que permetin avançar en aquesta lluita. L’MST defensa una ruptura amb la política econòmica neoliberal i, sobretot, un enfrontament amb els poderosos interessos dels que monopolitzen les terres –rurals i urbanes-, les comunicacions i el sistema financer. Els Sense Terra no estan en contra del govern, sinó de les polítiques que està portant a terme. José Batista explica aquesta posició: “La nostra lluita és independent del govern. No va en contra d’aquest, sinó en contra del model que està establint”.

Dificultats contextuals
Des de la seva constitució el 2003, el govern de Lula transita fent equilibris entre l’economia més ortodoxa i les polítiques socials. És un govern format per una coalició de forces polítiques molt diverses, que varien des de la centre dreta fins a l’esquerra més tradicional. Un executiu amb ministres neoliberals, com l’exministre d’Hisenda Antonio Palocci; i amb dirigents de destacat caràcter esquerranòs com l’exministre de Desenvolupament Agrari, Miguel Rossetto. Rossetto va militar a la CUT (Central Única de Treballadors), un dels sindicats més importants d’Amèrica Llatina, i va ser un dels fundadors del PT.
Ha estat un mandat ple de contradiccions, on Lula ha volgut seguir les directrius econòmiques de les organitzacions internacionals (Banc Mundial, FMI…) i, al mateix temps, tirar endavant polítiques socials que permetessin reduir les grans desigualtats del país. Frei Betto, dominic que va assessorar Lula i va ser coordinador del Programa Fome Zero, ha arribat a titllar el govern d’“esquizofrènic”, fent referència a aquestes grans contradiccions internes.

Una altra de les dificultats a la qual s’ha d’enfrontar el moviment dels sense terra és la gran força i influència que tenen els latifundistes, que a més tenen el poder judicial com a aliat. Gilvânia Ferreira da Silva, integrant de la direcció nacional del Moviment, explica els entrebancs que suposa aquest poder judicial: “Existeix una burocràcia institucional molt gran a l’Incra[1] i al Ministeri de Desenvolupament Agrari. Però el major entrebanc al qual ens enfrontem és el poder judicial, que en moltes ocasions acaba encobrint i enfortint les accions dels fazendeiros contra les famílies sense terra. Això fa que l’Incra no tingui la força per fer aquesta lluita […] Actualment el poder judicial és el gran aliat dels fazendeiros, de la banca rural i de l’agronegoci”.

Tot i així, durant el primer mandat, el govern ha assentat 381.000 famílies, una xifra lleugerament inferior a la que va prometre. A l’assumir el govern el 2003, Lula es va comprometre a entregar terres a 400.000 famílies. Es tractava d’un pla molt ambiciós com va reconèixer el ministre de Desenvolupament Agrari, Guilherme Cassel: “Sabíem que era una fita molt agosarada i que era un rècord absolut en la història de l’Incra”.

Actualment, Brasil té uns quatre milions de famílies sense terra, segons va informar Joao Pedro Stedile, coordinador nacional de l’MST. Les causes que fan que hi hagi tantes persones sense terra al Brasil són molt diverses. A part de l’òbvia concentració de terres en poques mans, el dominic Frei Betto n’estableix tres de principals: l’expansió del latifundisme, els elevats crèdits bancaris i la construcció d’hidroelèctiques que han propiciat moltes expropiacions.

En definitiva, l’MST va donar un suport crític a la reelecció de Lula i, ara, exigeix que l’executiu renunciï a les temptacions neoliberals i s’enfronti “amb coratge” als sectors més poderosos del país.

[1] L’Incra és l’Institut Nacional de Colonització i Reforma Agrària.

Jordi Vera Garcia i Oriol Junqueras (Article publicat en el número 147 de la revista Illacrua)

Jogo do bicho, la cara obscura del Carnaval

Samba, imaginació, desfilades, carrers plens de color, alegria, erotisme…Carnaval! Al Brasil, més que en cap altre lloc del món, aquestes festes representen la inhibició i l’amnèsia de les difícils condicions de vida del dia a dia. No s’ha d’oblidar que es tracta d’una de les societats més desiguals del món. Sovint, s’arriba a parlar de l’existència de diversos brasils dins de la mateixa societat: Un, aïllat, on molt pocs viuen en unes condicions de vida clarament superiors a les dels habitants dels països desenvolupats; l’altre, on la gran majoria de la població sobreviu borejant el llindar de la pobresa. Ara bé, aquestes festes permeten barrejar, darrera de les màscares i les pintures, tots aquests brasils sense fer gaires distincions. En aquests dies, la societat arriba a una mena de pacte social que es manté durant les festes.

Tot i que en els últims anys, les festes de Salvador de Bahia s’han popularitzat molt, el carnaval més famós i emblemàtic del Brasil és el de Rio de Janeiro, al qual hi arriben milers de turistes cada any. El carnaval carioca és una competició, on les diverses escoles lluiten per guanyar la seva lliga. Hi ha diverses categories, com passa amb les lligues de futbol, i les diferents escoles poden pujar o baixar. La categoría més important és la del Grup Especial i per sota hi trobem els grups A, B, C, D i E. Les desfilades dels grups Especial i A es fan al Sambòdrom, una mena d’estadi dissenyat exclusivament per acollir els carnavals. Va ser construït el 1984 per Oscar Niemeyer, l’arquitecte de Brasília.

Ara bé, el carnaval també té una cara obscura, el seu finançament. La gran majoria de les escoles de samba que participen en la festa estan finançades pels bicheros, els integrants de la màfia que controla el Jogo do bicho. Aquest jogo és una loteria extraoficial, en la qual hi ha 25 animals –bichos- i cadascun d’aquests representa quatre números. Així, per exemple, la borboleta (papallona) engloba el 13-14-15 i 16. És un joc que mou milions de reals cada setmana.

Els bicheros aconsegueixen acumular grans fortunes que dediquen al finançament de les escoles de samba a canvi d’obtenir una certa respectabilitat. A més, aquestes accions també els serveixen per al blanqueigs de diners. Cal destacar que les desfilades de cada una de les escoles pot arribar a costar fins un milió d’euros. En els últims dies, aquest col·lectiu està malauradament d’actualitat, ja que s’han produït diversos assassinats en poques setmanes. Un dels més destacats, ha estat la mort a trets de Guarací Paes, el subdirector d’Académicos Salgueiro. Una escola de samba que ha guanyat el campionat en nou ocasions.

En definitiva, el carnaval carioca té dues cares, tot i que més val gaudir d’una i obviar l’altre, tal com fan les autoritats brasileres.

Jordi Vera Garcia i Oriol Junqueras (Article publicat al diari El Punt)

Brasil no és un país pobre, és un país injust

Fa més de dos segles, en un intent de respondre a la pregunta de com havia de ser una societat per ser justa, Rosseau va donar la següent definició: “Una societat és justa quan ningú no és prou ric per comprar un altre i ningú és prou pobre com per deixar-se comprar”. En els últims 200 anys, Europa ha intentat construir aquest model de societat. I, malgrat les ingents dificultats del passat i les cada vegada menys subtils amenaces del futur, podem afirmar que en bona mesura els europeus ho hem aconseguit. En molts llocs del món, però, la frase de Rosseau és, en el millor dels casos, tan sols un ideal i, en el pitjor, la quimera d’uns quants arreplegats carregats de bona fe.

En el Brasil, per exemple, encara hi trobem treball esclau, matances de comunitats indígenes, un sistema educatiu que només permet promocionar els fills de les classes adinerades i àmplies zones del país que voregen la tragèdia humanitària al no disposar d’aigua potable. És el país de les desigualtats, només superat per algun país africà. I lluny de ser un tòpic, les dades ho afirmen amb contundència. Segons el dominic Frei Betto, al Brasil l’1% dels propietaris disposa del 44% de les terres. La majoria d’aquests fazendeiros –tal com se’ls anomena en alguns llocs- han d’utilitzar avionetes per poder passejar-se per les seves finques; fins i tot, hi ha dos latifundistes amb propietats de més de 6 milions d’hectàries. La mala distribució en aquest país arriba a ser insultant. El 64% de la riquesa del Brasil es concentra en les mans de només el 20% de la població. I és en les ciutats on es veuen més clarament aquestes injustícies. Sao Paulo, per exemple, és la tercera ciutat del món en nombre d’helicòpters. Ciutats on les classes riques viuen en fortaleses, que els aïllen de la resta de la societat. Viuen en edificis envoltats per reixes altíssimes, càmeres que no deixen d’observar i agents de seguretat que vigilen durant les 24 hores. A pocs centenars de metres, trobem les faveles, on s’acumulen milers de barraques manufacturades. La riquesa més ostentosa al costat de la misèria més absoluta.

Esperem que, malgrat les immenses dificultats estructurals del país, el segon mandat del govern Lula pugui reduir en alguna mesura aquestes intenses desigultats. En els primers quatre anys, ja ha aconseguit millorar la renda de les capes més baixes de la societat en un 38%. Cal tenir present que una millora en la capacitat adquisitiva de 180 milions de brasilers també representaria un mercat emergent molt suculent per algunes de les nostres empreses. Se’ns dubte, no serà pas fácil, però aquesta és una responsabilitat que almenys en part ens correspon també a tots nosaltres.

Jordi Vera Garcia i Oriol Junqueras (article publicat al diari El Punt)