Després de la reelecció de Luiz Inácio Lula da Silva com a president del Brasil, l’MST –un dels actors més destacats en aquesta reelecció- exigeix un pas endavant al govern en la lluita per la reforma agrària.
El Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra (MST) sorgeix a principis dels anys 80, quan el país es comença a obrir a la democràcia -després de vint anys de dictadura- i el sistema capitalista està patint una important contradicció interna, la població del país lluita per poder viure al camp. A més, cal destacar que la terra al Brasil històricament ha estat concentrada en molt poques mans. En l’actualitat, l’1% de propietaris disposa del 44% de les terres del país. La majoria d’aquests fazendeiros –tal com se’ls anomena en alguns llocs- han d’utilitzar avionetes per poder passejar-se per les seves finques; i, fins i tot, hi ha dos latifundistes amb propietats de més de 6 milions d’hectàries.
Ara bé, l’MST, no és el primer moviment que lluita per la terra en aquest país, sinó que té un seguit de referents. Durant el segle XIX, els negres i les comunitats indígenes, que han pogut fugir de l’esclavitut o sobreviure fins a la seva abolició, formaven quilombos. Petits grups de persones lliurament associades, que es dedicaven a treballar i a protegir la terra contra els bandeirantes i els colonitzadors blancs. A principis del segle XX, sorgeixen alguns moviments que segueixen els seus líders carismàtics: Canudos (Antonio Conselheiro), Contestado (José María) i el Cangazo (Lampiao). Més tard, apareixeran diversos moviments en escena influenciats pel marxisme, com la Unió de Llauradors i Treballadors Agrícoles del Brasil (ULTAB) i el Moviment dels Agricultors Sense Terra (MASTER).
Cap a 1964, quan l’exèrcit treu del poder el president Goulart tots aquests moviments seran desarticulats i els seus principals líders assassinats o exiliats. L’any 1984, però, d’entre les activitats del MASTER, que ja ocupava terres en grups de vàries desenes de famílies, acaba neixent l’MST. Des de la seva creació i a través d’aquesta mena d’accions, el moviment ha aconseguit terres per més de dues-centes mil famílies, mentre que un nombre similar està en assentaments arreu del Brasil. Simplement reclamen el que diu la Constitució brasilera de 1988, tota aquella terra improductiva és vulnerable a la reforma agrària i pot ser expropiada per l’Estat, pagant les imdemnitzacions corresponents als seus propietaris, i repartida perquè pugui ser treballada. I, davant de la passivitat del sector públic en front dels grans propietaris, l’MST opta per ocupar i treballar les terres, pressionant -així- el govern per a que les expropiï. Quelcom similar es produeix en els àmbits urbans amb l’ocupació de terrenys per a construir-hi vivendes.
Ara bé, el que determina que una terra es pugui expropiar és l’índex de productivitat. Segons la Constitució Federal brasilera aquests índexs s’han d’actualitzar cada deu anys, tot i que l’última modificació va ser el 1976. L’MST vol que s’actualitzin aquests índexs per determinar quina és la quantitat de terra improductiva del país i, per tant, vulnerable de l’expropiació. José Batista, integrant de la direcció nacional del moviment, explica un dels objectius que exigeix el moviment en aquest sentit: “Proposem l’actualització dels índex de productivitat, cosa que el govern no té el coratge de fer des de fa 30 anys. És urgent revisar aquestes xifres, per augmentar les forces productives del Brasil”.
En les passades eleccions presidencials, l’MST, com també van fer altres moviments socials, va decidir donar suport al candidat del Partit dels Treballadors (PT) en la segona volta per derrotar Geraldo Alkmin, el candidat neoliberal i conservador. Gràcies a aquest i d’altres suports, Lula, amb 58 milions de vots, s’ha convertit en el president més votat de la història en democràcia, en superar els 53 milions que va rebre Ronald Reagan el 1984. Ara bé, com explica Joao Paulo Rodríguez, integrant de la coordinació nacional del moviment, aquest suport no va ser incondicional: “No vam dipositar cap aval ni cap xec en blanc al govern Lula. El nostre vot va ser un vot crític, d’autonomia”. A més, cal destacar que, en el seu suport públic i en la demanda del vot durant el període electoral -des del juliol a l’octubre de l’any passat-, l’MST va reduir el nombre d’invasions de terra per no perjudicar la reelecció del president. Durant els quatre mesos que va durar aquest període, es van portar a terme 47 invasions de terra, a diferència de les 76 en el mateix període del 2005 o les 85 de 2003.
Després de les eleccions, però, el Moviment ha retornat a les invasions i espera que el govern endegui les mesures que permetin avançar en aquesta lluita. L’MST defensa una ruptura amb la política econòmica neoliberal i, sobretot, un enfrontament amb els poderosos interessos dels que monopolitzen les terres –rurals i urbanes-, les comunicacions i el sistema financer. Els Sense Terra no estan en contra del govern, sinó de les polítiques que està portant a terme. José Batista explica aquesta posició: “La nostra lluita és independent del govern. No va en contra d’aquest, sinó en contra del model que està establint”.
Dificultats contextuals
Des de la seva constitució el 2003, el govern de Lula transita fent equilibris entre l’economia més ortodoxa i les polítiques socials. És un govern format per una coalició de forces polítiques molt diverses, que varien des de la centre dreta fins a l’esquerra més tradicional. Un executiu amb ministres neoliberals, com l’exministre d’Hisenda Antonio Palocci; i amb dirigents de destacat caràcter esquerranòs com l’exministre de Desenvolupament Agrari, Miguel Rossetto. Rossetto va militar a la CUT (Central Única de Treballadors), un dels sindicats més importants d’Amèrica Llatina, i va ser un dels fundadors del PT.
Ha estat un mandat ple de contradiccions, on Lula ha volgut seguir les directrius econòmiques de les organitzacions internacionals (Banc Mundial, FMI…) i, al mateix temps, tirar endavant polítiques socials que permetessin reduir les grans desigualtats del país. Frei Betto, dominic que va assessorar Lula i va ser coordinador del Programa Fome Zero, ha arribat a titllar el govern d’“esquizofrènic”, fent referència a aquestes grans contradiccions internes.
Una altra de les dificultats a la qual s’ha d’enfrontar el moviment dels sense terra és la gran força i influència que tenen els latifundistes, que a més tenen el poder judicial com a aliat. Gilvânia Ferreira da Silva, integrant de la direcció nacional del Moviment, explica els entrebancs que suposa aquest poder judicial: “Existeix una burocràcia institucional molt gran a l’Incra[1] i al Ministeri de Desenvolupament Agrari. Però el major entrebanc al qual ens enfrontem és el poder judicial, que en moltes ocasions acaba encobrint i enfortint les accions dels fazendeiros contra les famílies sense terra. Això fa que l’Incra no tingui la força per fer aquesta lluita […] Actualment el poder judicial és el gran aliat dels fazendeiros, de la banca rural i de l’agronegoci”.
Tot i així, durant el primer mandat, el govern ha assentat 381.000 famílies, una xifra lleugerament inferior a la que va prometre. A l’assumir el govern el 2003, Lula es va comprometre a entregar terres a 400.000 famílies. Es tractava d’un pla molt ambiciós com va reconèixer el ministre de Desenvolupament Agrari, Guilherme Cassel: “Sabíem que era una fita molt agosarada i que era un rècord absolut en la història de l’Incra”.
Actualment, Brasil té uns quatre milions de famílies sense terra, segons va informar Joao Pedro Stedile, coordinador nacional de l’MST. Les causes que fan que hi hagi tantes persones sense terra al Brasil són molt diverses. A part de l’òbvia concentració de terres en poques mans, el dominic Frei Betto n’estableix tres de principals: l’expansió del latifundisme, els elevats crèdits bancaris i la construcció d’hidroelèctiques que han propiciat moltes expropiacions.
En definitiva, l’MST va donar un suport crític a la reelecció de Lula i, ara, exigeix que l’executiu renunciï a les temptacions neoliberals i s’enfronti “amb coratge” als sectors més poderosos del país.
[1] L’Incra és l’Institut Nacional de Colonització i Reforma Agrària.
Jordi Vera Garcia i Oriol Junqueras (Article publicat en el número 147 de la revista Illacrua)
El Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra (MST) sorgeix a principis dels anys 80, quan el país es comença a obrir a la democràcia -després de vint anys de dictadura- i el sistema capitalista està patint una important contradicció interna, la població del país lluita per poder viure al camp. A més, cal destacar que la terra al Brasil històricament ha estat concentrada en molt poques mans. En l’actualitat, l’1% de propietaris disposa del 44% de les terres del país. La majoria d’aquests fazendeiros –tal com se’ls anomena en alguns llocs- han d’utilitzar avionetes per poder passejar-se per les seves finques; i, fins i tot, hi ha dos latifundistes amb propietats de més de 6 milions d’hectàries.
Ara bé, l’MST, no és el primer moviment que lluita per la terra en aquest país, sinó que té un seguit de referents. Durant el segle XIX, els negres i les comunitats indígenes, que han pogut fugir de l’esclavitut o sobreviure fins a la seva abolició, formaven quilombos. Petits grups de persones lliurament associades, que es dedicaven a treballar i a protegir la terra contra els bandeirantes i els colonitzadors blancs. A principis del segle XX, sorgeixen alguns moviments que segueixen els seus líders carismàtics: Canudos (Antonio Conselheiro), Contestado (José María) i el Cangazo (Lampiao). Més tard, apareixeran diversos moviments en escena influenciats pel marxisme, com la Unió de Llauradors i Treballadors Agrícoles del Brasil (ULTAB) i el Moviment dels Agricultors Sense Terra (MASTER).
Cap a 1964, quan l’exèrcit treu del poder el president Goulart tots aquests moviments seran desarticulats i els seus principals líders assassinats o exiliats. L’any 1984, però, d’entre les activitats del MASTER, que ja ocupava terres en grups de vàries desenes de famílies, acaba neixent l’MST. Des de la seva creació i a través d’aquesta mena d’accions, el moviment ha aconseguit terres per més de dues-centes mil famílies, mentre que un nombre similar està en assentaments arreu del Brasil. Simplement reclamen el que diu la Constitució brasilera de 1988, tota aquella terra improductiva és vulnerable a la reforma agrària i pot ser expropiada per l’Estat, pagant les imdemnitzacions corresponents als seus propietaris, i repartida perquè pugui ser treballada. I, davant de la passivitat del sector públic en front dels grans propietaris, l’MST opta per ocupar i treballar les terres, pressionant -així- el govern per a que les expropiï. Quelcom similar es produeix en els àmbits urbans amb l’ocupació de terrenys per a construir-hi vivendes.
Ara bé, el que determina que una terra es pugui expropiar és l’índex de productivitat. Segons la Constitució Federal brasilera aquests índexs s’han d’actualitzar cada deu anys, tot i que l’última modificació va ser el 1976. L’MST vol que s’actualitzin aquests índexs per determinar quina és la quantitat de terra improductiva del país i, per tant, vulnerable de l’expropiació. José Batista, integrant de la direcció nacional del moviment, explica un dels objectius que exigeix el moviment en aquest sentit: “Proposem l’actualització dels índex de productivitat, cosa que el govern no té el coratge de fer des de fa 30 anys. És urgent revisar aquestes xifres, per augmentar les forces productives del Brasil”.
En les passades eleccions presidencials, l’MST, com també van fer altres moviments socials, va decidir donar suport al candidat del Partit dels Treballadors (PT) en la segona volta per derrotar Geraldo Alkmin, el candidat neoliberal i conservador. Gràcies a aquest i d’altres suports, Lula, amb 58 milions de vots, s’ha convertit en el president més votat de la història en democràcia, en superar els 53 milions que va rebre Ronald Reagan el 1984. Ara bé, com explica Joao Paulo Rodríguez, integrant de la coordinació nacional del moviment, aquest suport no va ser incondicional: “No vam dipositar cap aval ni cap xec en blanc al govern Lula. El nostre vot va ser un vot crític, d’autonomia”. A més, cal destacar que, en el seu suport públic i en la demanda del vot durant el període electoral -des del juliol a l’octubre de l’any passat-, l’MST va reduir el nombre d’invasions de terra per no perjudicar la reelecció del president. Durant els quatre mesos que va durar aquest període, es van portar a terme 47 invasions de terra, a diferència de les 76 en el mateix període del 2005 o les 85 de 2003.
Després de les eleccions, però, el Moviment ha retornat a les invasions i espera que el govern endegui les mesures que permetin avançar en aquesta lluita. L’MST defensa una ruptura amb la política econòmica neoliberal i, sobretot, un enfrontament amb els poderosos interessos dels que monopolitzen les terres –rurals i urbanes-, les comunicacions i el sistema financer. Els Sense Terra no estan en contra del govern, sinó de les polítiques que està portant a terme. José Batista explica aquesta posició: “La nostra lluita és independent del govern. No va en contra d’aquest, sinó en contra del model que està establint”.
Dificultats contextuals
Des de la seva constitució el 2003, el govern de Lula transita fent equilibris entre l’economia més ortodoxa i les polítiques socials. És un govern format per una coalició de forces polítiques molt diverses, que varien des de la centre dreta fins a l’esquerra més tradicional. Un executiu amb ministres neoliberals, com l’exministre d’Hisenda Antonio Palocci; i amb dirigents de destacat caràcter esquerranòs com l’exministre de Desenvolupament Agrari, Miguel Rossetto. Rossetto va militar a la CUT (Central Única de Treballadors), un dels sindicats més importants d’Amèrica Llatina, i va ser un dels fundadors del PT.
Ha estat un mandat ple de contradiccions, on Lula ha volgut seguir les directrius econòmiques de les organitzacions internacionals (Banc Mundial, FMI…) i, al mateix temps, tirar endavant polítiques socials que permetessin reduir les grans desigualtats del país. Frei Betto, dominic que va assessorar Lula i va ser coordinador del Programa Fome Zero, ha arribat a titllar el govern d’“esquizofrènic”, fent referència a aquestes grans contradiccions internes.
Una altra de les dificultats a la qual s’ha d’enfrontar el moviment dels sense terra és la gran força i influència que tenen els latifundistes, que a més tenen el poder judicial com a aliat. Gilvânia Ferreira da Silva, integrant de la direcció nacional del Moviment, explica els entrebancs que suposa aquest poder judicial: “Existeix una burocràcia institucional molt gran a l’Incra[1] i al Ministeri de Desenvolupament Agrari. Però el major entrebanc al qual ens enfrontem és el poder judicial, que en moltes ocasions acaba encobrint i enfortint les accions dels fazendeiros contra les famílies sense terra. Això fa que l’Incra no tingui la força per fer aquesta lluita […] Actualment el poder judicial és el gran aliat dels fazendeiros, de la banca rural i de l’agronegoci”.
Tot i així, durant el primer mandat, el govern ha assentat 381.000 famílies, una xifra lleugerament inferior a la que va prometre. A l’assumir el govern el 2003, Lula es va comprometre a entregar terres a 400.000 famílies. Es tractava d’un pla molt ambiciós com va reconèixer el ministre de Desenvolupament Agrari, Guilherme Cassel: “Sabíem que era una fita molt agosarada i que era un rècord absolut en la història de l’Incra”.
Actualment, Brasil té uns quatre milions de famílies sense terra, segons va informar Joao Pedro Stedile, coordinador nacional de l’MST. Les causes que fan que hi hagi tantes persones sense terra al Brasil són molt diverses. A part de l’òbvia concentració de terres en poques mans, el dominic Frei Betto n’estableix tres de principals: l’expansió del latifundisme, els elevats crèdits bancaris i la construcció d’hidroelèctiques que han propiciat moltes expropiacions.
En definitiva, l’MST va donar un suport crític a la reelecció de Lula i, ara, exigeix que l’executiu renunciï a les temptacions neoliberals i s’enfronti “amb coratge” als sectors més poderosos del país.
[1] L’Incra és l’Institut Nacional de Colonització i Reforma Agrària.
Jordi Vera Garcia i Oriol Junqueras (Article publicat en el número 147 de la revista Illacrua)
No hay comentarios:
Publicar un comentario