El 1941, només un any abans de suïcidar-se, Stefan Zweig, un dels intel·lectuals més destacats de l’Europa del segle XX, va escriure el seu llibre Brasil, un país de futur, en què ressaltava les grandeses del gegant llatinoamericà i el situava com el país del futur. Malauradament, aquesta tendència no ha deixat de repetir-se durant tota la història del país, que ha esdevingut l’eterna esperança del futur, tot i que d’un futur que mai ha acabat d’arribar. Ara, però, sembla que s’han posat definitivament les bases perquè el país emprengui el vol que l’ha de portar a les cotes més altes del panorama internacional. Actualment, el Brasil ja s’ha convertit en la potència regional de l’Amèrica Llatina i en un dels països emergents amb més solidesa. Sembla, doncs, que el transatlàntic brasiler, a què sempre fa referència el seu president Luiz Inácio Lula da Silva, comença a agafar un bon ritme, després d’haver-se redreçat definitivament. Un transatlàntic que quan comenci a córrer serà imparable i per ara les xifres del rumb són espectaculars.
El Brasil ha experimentat un creixement sostingut els últims 19 trimestres i, durant el passat, l’economia va créixer un 6%. Ara bé, la clau de l’esperança és que aquest creixement ha estat redistribuït i no s’ha traduït en un augment encara major de les desigualtats ja existents al país, com havia succeït sempre. Segons dades de la Fundació Getúlio Vargas, el Brasil ha passat de tenir 5,6 milions d’indigents el 2002, quan Lula i el PT van guanyar les eleccions per primera vegada, als 3 milions de l’actualitat. A més, però, el govern està aconseguint el més difícil, modificar l’estructura econòmica de la societat, creant un important coixí de classe mitjana que ajudarà a estirar encara més l’economia. L’Institut de Polítiques Econòmiques Aplicades ha publicat que, per primera vegada en la història del Brasil, la classe mitjana representa el 51,8% de la població activa, el que suposa una de les notícies més esperançadores, ja que –segons els economistes- aquest fet pot comportar un canvi qualitatiu molt important en el consum. Per últim, cal destacar que la pobresa ha caigut del 34,93% al 25,16% en només sis anys, segons dades de la Fundació Getúlio Vargas.
A tot això, cal afegir la troballa d’un dels jaciments de petroli més grans del món, que Petrobras va fer a les costes del Brasil ara fa només un any. Un petroli, que segons el govern, pot comportar un creixement sostingut de 15 anys, ja que a més de la riquesa directa que suposa la seva extracció, es pretén que, d’aquí a molt poc, les plataformes que fins ara s’exportaven des de Noruega i Singapur es construeixin al Brasil. Per tant, el mercat intern haurà d’assumir la fabricació de trepants, vaixells, canonades, sondes, etc, amb el que tot això pot comportar. Per això, amb el primer pot de petroli extret d’aquest pou a les mans, Lula es mostrava exultant: “He vist amb els meus ulls i sentit a les meves mans el petroli que s’ha començat a produir. Aquest és un dels enllaços més simbòlics en la vida d’aquest país: l’obertura d’un pont directe entre la riquesa natural i l’eradicació de la pobresa”. I després va afegir: “Canviarem la història d’aquest país”.
Malgrat tot, sembla que el Brasil no ha pogut escapar de la crisi, tot i que disposa d’un sistema financer força sòlid. Les caigudes continuades a la borsa de Sao Paulo, Bovespa, han suposat una pèrdua de més d’1,05 bilions de reals (uns 300.000 milions d’euros) per a les empreses brasileres, el que representa una caiguda del 50% de la seva capitalització. Sembla, doncs, que amb la crisi el Brasil creixerà menys (no arribarà al 5% esperat) tot i que seguirà creixent com a mínim un 2,5%, és a dir, que no hi haurà recessió. Els fonaments de l’economia són sòlids i l’estat disposa d’unes reserves de 200.000 milions de dòlars. A més, el país compta amb una exportació de productes molt diversificada i només un 20% d’aquesta depèn dels EUA. Finalment, per fer front a la manca de crèdit, que podria comportar problemes majors, el govern de Lula ha aprovat, amb caràcter d’urgència, diverses mesures. La més important és la que autoritza al Banco do Brasil i a la Caixa Económica Federal a comprar accions i participacions d’institucions financeres privades amb seu al Brasil, la qual cosa equival a poder nacionalitzar bancs privats. A més, la mesura també preveu la possibilitat de poder comprar immobiliàries amb problemes. Per tant, la crisi afectarà el país, però no impedirà que el transatlàntic segueixi avançant.
En definitiva, i malgrat la difícil situació econòmica mundial, tot sembla indicar que ara sí que s’han assentat les bases perquè el Brasil esdevingui el país del futur, com ja va predir Stefan Zweig ara fa gairebé 70 anys. La realitat, doncs, està demostrant que potser Zweig tenia raó.
Jordi Vera Garcia (Article publicat al Món en directe del http://www.directe.cat/)
El Brasil ha experimentat un creixement sostingut els últims 19 trimestres i, durant el passat, l’economia va créixer un 6%. Ara bé, la clau de l’esperança és que aquest creixement ha estat redistribuït i no s’ha traduït en un augment encara major de les desigualtats ja existents al país, com havia succeït sempre. Segons dades de la Fundació Getúlio Vargas, el Brasil ha passat de tenir 5,6 milions d’indigents el 2002, quan Lula i el PT van guanyar les eleccions per primera vegada, als 3 milions de l’actualitat. A més, però, el govern està aconseguint el més difícil, modificar l’estructura econòmica de la societat, creant un important coixí de classe mitjana que ajudarà a estirar encara més l’economia. L’Institut de Polítiques Econòmiques Aplicades ha publicat que, per primera vegada en la història del Brasil, la classe mitjana representa el 51,8% de la població activa, el que suposa una de les notícies més esperançadores, ja que –segons els economistes- aquest fet pot comportar un canvi qualitatiu molt important en el consum. Per últim, cal destacar que la pobresa ha caigut del 34,93% al 25,16% en només sis anys, segons dades de la Fundació Getúlio Vargas.
A tot això, cal afegir la troballa d’un dels jaciments de petroli més grans del món, que Petrobras va fer a les costes del Brasil ara fa només un any. Un petroli, que segons el govern, pot comportar un creixement sostingut de 15 anys, ja que a més de la riquesa directa que suposa la seva extracció, es pretén que, d’aquí a molt poc, les plataformes que fins ara s’exportaven des de Noruega i Singapur es construeixin al Brasil. Per tant, el mercat intern haurà d’assumir la fabricació de trepants, vaixells, canonades, sondes, etc, amb el que tot això pot comportar. Per això, amb el primer pot de petroli extret d’aquest pou a les mans, Lula es mostrava exultant: “He vist amb els meus ulls i sentit a les meves mans el petroli que s’ha començat a produir. Aquest és un dels enllaços més simbòlics en la vida d’aquest país: l’obertura d’un pont directe entre la riquesa natural i l’eradicació de la pobresa”. I després va afegir: “Canviarem la història d’aquest país”.
Malgrat tot, sembla que el Brasil no ha pogut escapar de la crisi, tot i que disposa d’un sistema financer força sòlid. Les caigudes continuades a la borsa de Sao Paulo, Bovespa, han suposat una pèrdua de més d’1,05 bilions de reals (uns 300.000 milions d’euros) per a les empreses brasileres, el que representa una caiguda del 50% de la seva capitalització. Sembla, doncs, que amb la crisi el Brasil creixerà menys (no arribarà al 5% esperat) tot i que seguirà creixent com a mínim un 2,5%, és a dir, que no hi haurà recessió. Els fonaments de l’economia són sòlids i l’estat disposa d’unes reserves de 200.000 milions de dòlars. A més, el país compta amb una exportació de productes molt diversificada i només un 20% d’aquesta depèn dels EUA. Finalment, per fer front a la manca de crèdit, que podria comportar problemes majors, el govern de Lula ha aprovat, amb caràcter d’urgència, diverses mesures. La més important és la que autoritza al Banco do Brasil i a la Caixa Económica Federal a comprar accions i participacions d’institucions financeres privades amb seu al Brasil, la qual cosa equival a poder nacionalitzar bancs privats. A més, la mesura també preveu la possibilitat de poder comprar immobiliàries amb problemes. Per tant, la crisi afectarà el país, però no impedirà que el transatlàntic segueixi avançant.
En definitiva, i malgrat la difícil situació econòmica mundial, tot sembla indicar que ara sí que s’han assentat les bases perquè el Brasil esdevingui el país del futur, com ja va predir Stefan Zweig ara fa gairebé 70 anys. La realitat, doncs, està demostrant que potser Zweig tenia raó.
Jordi Vera Garcia (Article publicat al Món en directe del http://www.directe.cat/)
