Més flors per la primavera democràtica

Durant cinc segles les masses populars d’Amèrica Llatina s’han vist sistemàticament excloses del poder, primer per les metròlpolis colonials i després per les oligarquies locals. Ara, les coses estan canviant. A Bolívia, Equador, Brasil, Nicaragua o Veneçuela –per citar tan sols els exemples més recents– els indis, els descendents d’esclaus i les classes populars en general estan conquerint el poder. Alguns ho anomenen moviment amerindi; altres, com el dominic Frei Betto, parlen de la primavera democràtica de l’Amèrica Llatina. Sigui com sigui, és un gir clar i valent cap a l’esquerra. Una esquerra que té com a prioritat les polítiques socials amb programes que pretenen una millor distribució de la renda, corregint les polítiques neoliberals del passat. És la victòria dels pobles enfront del poder? Potser és el primer pas, però, no podem oblidar que com va dir Lula després de la seva primera elecció presidencial el 2003: “Hem aconseguit el govern, però no tenim el poder”.

En qualsevol cas, el factor més innovador d’aquesta onada democràtica no el trobarem tant en la intensitat de les reformes en aquest o en aquell país concret, com en l’amplada del propi fenomen. De fet, els efectes d’aquesta onada es poden percebre a totes les platges d’Amèrica del Sud, tal vegada amb les úniques excepcions de Colòmbia i de Paraguai. I la marea també afecta a diversos països d’Amèrica Central, encara que a Mèxic no s’hagi arribat a concretar en un nou govern, per una diferència molt escassa de vots.

És possible que alguns detalls de la nova actitud dels EUA davant de Veneçuela responguin al fet que la victòria de Chávez no és un episodi aïllat, sinó el símptoma d’un moviment global llatinoamericà. De fet, si aquest fos un fenomen d’un sol país, l’administració Bush podria intentar aïllar-lo, com ha fet en el pasat amb Cuba o la mateixa Veneçuela. Ara, en canvi, els EUA opten per rebaixar la tensió diplomàtica en un intent d’evitar una confrontació generalitzada en aquest espai gegantí, que tradicionalment han considerat el seu pati del darrera.

Esperem que els EUA i l’esquerra llatinoamericana estiguin a l’alçada d’aquest moment històric. Especialment, ara que les mirades del món se centren en l’escenari cubà. La càrrega simbòlica d’aquesta illa caribenya i del principal protagonista de la seva història en el darrer mig segle és enorme. La mort de l’antic revolucionari i actual dictador sembla que ha de fer trontollar les estructures polítiques d’aquest país i de bona part del continent. La història ens permet sospitar que els EUA no voldran desaprofitar aquesta oportunitat. I el cert és que no és estrany que molts observadors dubtin del veritable comprimís democràtic de l’administració nordamericana. Tot i així, també haurem de ser exigents amb el posicionament dels líders de l’onada democràtica llatinoamericana. La llibertat és bona a tot arreu. Fins i tot a Cuba. I la por a l’imperialisme “yanqui” no pot ser una excusa per a la continuïtat del règim castrista.

Nosaltres, els sempre privilegiats europeus, hauríem d’estar molt atents. Nosaltres, que tant debem als americans en el nostre continent i que tant podem retreure’ls-hi a l’Amèrica Llatina, hauríem d’intentar ser la consciència crítica de tot aquest procés. Sabent que sempre és més fácil fer de consciència que prendre les responsabilitats en l’acció, no tenim excusa per no assumir el nostre compromís.

I, en cap cas, no hauríem d’oblidar que la llibertat a Cuba és imprescindible que vagi acompanyada per la justícia social a tota l’Amèrica Llatina.

Jordi Vera i Oriol Junqueras (Rio de Janeiro, Brasil)